Cartografia del sacrifici dels brigadistes

BarcelonaFa més de 75 anys van venir a Espanya més de 35.000 homes i dones. Van venir a peu, en bicicleta, en tren i en vaixell, des de Sud-àfrica, Mongòlia, Palestina, l'Índia, França... La majoria eren molt joves, idealistes i d'esquerres. Estaven convençuts que, si derrotaven Franco, evitarien una guerra mundial. Una tercera part van morir a les trinxeres. Molts d'altres van acabar als camps de concentració.

El documentalista Jordi Barra i l'historiador Víctor Hurtado van passar-se dos anys documentant-se. Van buscar a tots els arxius fins a poder cartografiar tots els moviments dels brigadistes. El resultat és Las Brigadas Internacionales (DAU), el segon volum de la col·lecció Atlas de la Guerra Civil Española .El llibre, en què es detalla amb mapes l'origen dels brigadistes, la seva participació en les principals batalles i el seu destí, conté molt material inèdit. Amb els seus mapes, Hurtado acompanya aquests joves idealistes des del dia en què van sortir del seu país fins al final de la Segona Guerra Mundial.

Voluntaris de 54 països

Els primers brigadistes van ser atletes olímpics

El juliol del 1936 a Barcelona es va celebrar l'Olimpíada Popular. Era una manera de plantar cara als Jocs Olímpics de Hitler que se celebraven a Berlín. Hi van participar 6.000 atletes, alguns de nacionalitats sense estat. Hurtado dibuixa el mapa d'aquestes olimpíades alternatives. El 19 de juliol va esclatar la Guerra Civil i molts dels atletes van sortir al carrer per combatre els colpistes. La majoria, dies després, van tornar als seus països d'origen. Uns 200, però, van quedar-se i van afegir-se a les columnes que sortien cap a l'Aragó. Són l'embrió de les Brigades Internacionals. En pocs mesos arribarien voluntaris de més de 54 països: el Japó, Algèria, l'Índia... Els països que més brigadistes van aportar van ser França (13.300), Alemanya (4.400), Polònia (4.400) i els Estats Units (3.262).

No eren soldats

Premis Nobel, escriptors, infermeres i líders polítics

La majoria de brigadistes eren molt joves i mai havien agafat una arma. Hi havia molts miners, estudiants, obrers, sindicalistes, estibadors, aventurers, camperols, jueus que fugien dels nazis, activistes negres, aturats... Entre tots aquests brigadistes hi havia Josip Broz, Tito , que es convertiria en president de Iugoslàvia des de la II Guerra Mundial fins que va morir, el 1980. També va anar al front l'alemany Carl Einstein, una de les figures més importants del moviment avantguardista. Va acabar suïcidant-se en un camp de presoners francès: no volia caure en mans dels nazis. El premi Nobel francès Claude Simon va ser un altre intel·lectual que va agafar el fusell. L'experiència a les trinxeres va inspirar algunes de les seves millors novel·les. Hi havia voluntaris de totes les procedències. Salaria Kee va ser una infermera negra que va arribar a Espanya després que la rebutgessin com a voluntària a Ohio -hi havia hagut unes inundacions- pel fet de ser negra.

Carn de canó

Els comandaments enviaven els brigadistes a primera línia de foc

"Ho van deixar tot. Tenien entre 18 i 20 anys, i van venir a morir. Els van enviar, sense cap pudor, a primera línia de foc, davant les metralletes franquistes. Eren carn de canó i això es veu als mapes", explica Víctor Hurtado. S'observa en mapes com el de la Batalla de l'Ebre, en què una franja vermella representa els brigadistes: davant tenen els franquistes i darrere el riu. No podien fugir. En una de les batalles més decisives de la Guerra Civil, hi havia un miler d'homes del batalló de la Comuna de París. Només en van sobreviure un centenar, la majoria malferits. El llibre repassa moltes altres batalles. Hi ha testimonis colpidors, com el de la infermera Penny Phelps: "Espanya és roja. És roja de sang. La sang esquitxa els carrers i corre pel clavegueram. Durant setmanes les meves ungles van estar tacades de sang i els meus braços esquitxats de sang fins als colzes", va explicar. El destí dels apàtrides

Molts van morir en camps de concentració

El 23 de setembre del 1938 el govern republicà va ordenar la retirada immediata de tots els voluntaris estrangers. Hurtado detalla per primera vegada els noms dels que hi va haver en la desfilada de comiat del 28 d'octubre del 1938: el seu ull clínic va detectar en una pel·lícula la cara de la Passionària. No tots els voluntaris, però, van poder ser repatriats. Més de 6.000 alemanys, italians, polonesos, hongaresos i balcànics no tenien on tornar. Van tenir el mateix destí que els exiliats espanyols. Molts van combatre altra vegada a la II Guerra Mundial. Centenars moririen als camps de concentració: "Ara marxem, però no anem a descansar. Continuarem la lluita. Lluitarem com és el deure de cada home en aquest tràgic període en què el destí de la humanitat es decidirà per a centenars d'anys. Canviem de front", afirmava el brigadista André Marty el 1938.

Els que van tornar als seus països d'origen, en molts casos, no van ser rebuts amb els braços oberts. A Nova York els van rebre els familiars, custodiats per la policia. A Suïssa se'ls va jutjar i a França van ser sotmesos a consell de guerra.