Les cartes de Joan Miró amb Ernest Hemingway i Tristan Tzara, a l'abast de tothom

GironaErnest Hemingway, Tristan Tzara, Carl Einstein, Alberto Giacometti, Paul Éluard, Henri Matisse i Max Jacobs. Aquests són alguns dels noms més rellevants de l'avantguarda intel·lectual i artística del segle XX amb qui Joan Miró (1893-1983) va mantenir una correspondència activa i estimulant al llarg de la seva vida. Sobretot a tombants dels anys trenta, quan, repudiat per l'estètica conservadora del Noucentisme català, el pintor va instal·lar-se a París per integrar-se a la primera línia de l'art contemporani seguint els passos de Pablo Picasso. Moltes de les cartes d'aquesta estada parisenca es conserven al Fons Santos Torroella de Girona i formen un patrimoni valuosíssim per entendre la vida i obra de Miró, així com la seva influència i les seves relacions dins del context artístic del moment. Fins ara només les podien consultar els acadèmics que demanaven cita a l'arxiu gironí, però pròximament es faran públiques en format digital i quedaran a l'abast de tothom.

"La correspondència de Joan Miró amb els artistes més destacats del seu temps, amb qui mantenia una relació d'amistat i d'admiració mútua, és un dels tresors de l’arxiu Santos Torroella, ja que aporta una informació de primera mà sobre els seus interessos, però també ens parla de quina era la seva dimensió humana i intel·lectual", explica Carme Sais, cap de Patrimoni Cultural, Museus i Arts Visuals de l'Ajuntament de Girona. També destaca la rellevància d'aquest material poc conegut Josep Massot, biògraf i especialista en l'artista: "Són imprescindibles per reconstruir la primera sortida de Miró fora de Catalunya i la seva estada a París, on, després de la Primera Guerra Mundial, triomfaven molts pintors avantguardistes", afirma Massot. Tot i que no hi ha cap document que ho acrediti, les cartes segurament van arribar a mans del crític d'art Rafael Santos Torroella (1914-2002) com un préstec de l'artista perquè estudiés aquest període de la seva obra i, per la raó que sigui, mai es van arribar a retornar.

El paper de Josep Dalmau i les confessions de Carl Einstein

Per entendre les raons que van moure Miró a marxar de Catalunya a París és clau la figura del galerista Josep Dalmau, que el 1918 va organitzar la primera mostra de l'artista a Barcelona. L'exposició va ser un desastre, ja que Miró, avançat al seu temps i irreverent amb els ideals clàssics del Noucentisme, va fer enfadar la crítica, que l'acusava de deixar-se endur pels dictats dels marxants moderns, i no va vendre cap pintura ni dibuix. Arran d'aquesta experiència fallida, Dalmau, tal com mostren les cartes recollides a l'arxiu, va animar i ajudar el pintor a fer el salt a París, per apuntar-se a la transgressió de l'avant-garde surrealista i dadaista. El març del 1920 Miró va viure uns mesos a París i, després d'un parèntesi estiuenc a Catalunya, ja s'hi va instal·lar definitivament. A la capital francesa, apadrinat en un primer moment per Picasso, a qui coneixia per connexions familiars, va poder establir contacte amb el cercle d'artistes que residien a París: "Va conèixer Carl Einstein, Paul Éluard, Alberto Giacometti, Henry Matisse, Jacques Maritain, Georges Hugnet, Tristan Tzara, Christian Zervos i Edouard Loeb, i de tots ells al fons en tenim correspondència", diu Anna Pujols, arxivera del Santos Torroella, que s'ha encarregat de descriure i datar totes les cartes.

D'aquest material destaquen petites joies, com la correspondència de Carl Einstein, que el 1932, en el context de la Gran Depressió derivada del Crac del 29, prèvia a la Segona Guerra Mundial, acusa els intel·lectuals d'inacció política i lamenta el tomb cap a la mercantilització de l'art: "Einstein critica que l'art es preocupa cada vegada més pels diners i menys per la ruptura estètica, i també reforça a Miró que continuï amb la seva idea de no seguir un art burgès i continuï avançant en la conquesta de territoris desconeguts", explica Massot. Falten, però, les respostes de Miró a aquestes proclames, ja que Einstein, que va lluitar a les brigades de Barcelona amb Durruti durant la Guerra Civil, es va suïcidar el 1940 al sud de França quan els nazis l'estaven a punt de capturar i el seu llegat ha quedat dispersat. Igualment interessant és la correspondència de Miró amb Tzara sobre la revolta estètica permanent, els debats entre dadaistes i surrealistes, i les cartes amb Hemingway, que va comprar la famosa pintura La masia (1921) de Miró i amb qui el pintor català demostra molta complicitat.

La tornada a Barcelona i el tràngol del franquisme

El 1933, per culpa de la crisi econòmica a la capital francesa, Miró va decidir tornar a Barcelona, on, ara sí, va trobar les primeres complicitats creatives i intel·lectuals, sobretot en el cercle dels Amics de l'Art Nou (ADLAN), format per joves burgesos molt cultes, com Lluís Montanyà, J.V. Foix i Eudald Serra, que el van nomenar soci d'honor. Poc després, però, tot es va tòrcer amb l'esclat de la Guerra Civil. El començament del conflicte armat va enganxar Miró en un viatge a París, no va tornar a Catalunya fins després de la derrota republicana i, llavors, va retirar-se a Mallorca, menystingut sempre pel règim franquista per la seva implicació republicana. "Va ser terrible i horrorós, i com que havia col·laborat en el Pavelló de la República el 37 al costat del Guernica a París, tenia por perquè el tanquessin a la presó, com a Joan Prats", destaca Massot.

D'aquest període fosc el Fons Santos Torroella en conserva pocs documents, només cartes d'amistat –sobretot postals— amb Rafael Santos Torroella i la seva dona, Maite Bermejo. Són felicitacions de Nadal i missatges sobre viatges, vacances o família, que si bé no aporten gaires detalls sobre l'evolució de l'obra del pintor durant aquest període constaten l'admiració i el respecte, tant professionals com personals, entre els dos matrimonis. De fet, Santos Torroella va ser un dels pocs col·leccionistes que, més enllà dels marxants americans que van comprar gran part de l'obra, es van dedicar a promocionar i estudiar l'obra de Joan Miró amb molta convicció a Catalunya durant el franquisme, quan l'artista estava injustament poc valorat.