Les cartes inèdites entre Agustí Bartra i Joaquim Amat-Piniella: “Sota el signe de Pere Vives, el Sacrificat"

Barcelona“Recordeu la carta que Pere Vives us va escriure el 8 d’agost del 1939, en la qual deia «he trobat (a Saint Cyprien) un dels tres amics de Catalunya»? Aquest amic soc jo. Si la presentació serveix, afegiré que us tinc per amic d’ençà que en Pere ens llegia els vostres versos, aquells versos que tenia copiats a la llibreta menuda que duia sempre a la butxaca, l’únic dels seus tresors que no va perdre mai, fins que els alemanys el despullaren per vestir-lo novament amb l’uniforme ratllat”, escrivia l'escriptor Joaquim Amat-Piniella al poeta Agustí Bartra el 23 de desembre de 1947. És l'inici d'un intercanvi epistolari que es va allargar fins al 1972 i que aquest dimecres ha publicat la web dedicada a Joaquim Amat-Piniella de l’Associació Memòria i Història de Manresa.

Pere Vives i Amat-Piniella van coincidir al camp de concentració de Mauthausen, on Vives va ser assassinat el 30 d’octubre del 1941 amb una injecció de benzina al cor. Vives és el motiu pel qual es comencen a escriure, però al llarg dels anys van parlar de la seva activitat literària i cultural –Amat-Piniella explica com treballa en obres que encara avui són inèdites–, dels seus projectes, de la seva opinió sobre la literatura catalana, de les diferències entre els catalans que viuen un exili interior a Catalunya i aquells que van decidir marxar per no tornar mentre visqués el dictador... Amat-Piniella parla també de K.L. Reich (Club Editor), l'obra que va escriure a Andorra el 1946 sobre el camp de concentració de Mauthausen, i on explica la seva experiència al camp nazi. L’obra no es va poder publicar fins al 1963 per culpa de la censura.

Una carta d'Anna Murià

A la web es poden llegir 23 cartes que es van escriure Bartra i Amat-Piniella, i una d'Anna Murià, dona de Bartra però sobretot una gran cronista de l'exili i narradora amb multiplicitat de registres. A la pregunta d’Anna Murià a Amat de si creu que ha guanyat la seva guerra, Amat li respon: “¿Com se us ha acudit de fer aquesta pregunta? Me l’he feta jo mateix tantes vegades. No, amiga Murià, no l’he guanyada. Ara sé, però, quan la guanyaré [...]; quan K.L. Reich hagi sortit a la llum pública, vull dir amb això, quan puguem parlar dels nostres màrtirs, quan puguem rehabilitar la seva memòria…” K.L. Reich no sortiria publicada fins disset anys després d’haver-la escrit.

Bartra escriu sobre el seu poema Coral a Lluís Companys per a moltes veus: “Crec que és un dels poemes millors que he escrit. Potser l’estimo pel molt que m’ha fet sofrir. Però a part d’això experimento la sensació d’una gran deslliurança interior, d’haver pagat un deute profund que devia feia temps i temps”. “Sota el signe de Pere Vives, el Sacrificat”, escrivia Bartra el 1953. "Aquesta [amistat] la sé lligada per arrels profundes i misterioses que ni tu ni jo no podríem explicar, perquè les paraules de ben poca cosa serveixen en aquests casos”, deia Bartra el 1949, i Amat, nou anys més tard, li escrivia en uns termes molt similars: “És una amistat que té dintre meu arrels profundes, amagades és clar, com totes les arrels, però ben vives”.