Els carrers del BAM també són nostres

BarcelonaBejo va aparèixer a l’escenari de la rambla del Raval diumenge davant d’un públic que rondava els vint anys de mitjana, cosa que demostrava que l’'underground' feia temps que era a la superfície. També eren molts els de trenta que versejaven cada cançó del canari, en una tercera nit del BAM en què els sons urbans van ser els guanyadors indiscutibles. Una atapeïda rambla del Raval invocava un 'déjà vu' amb el concert de l’any passat de C. Tangana, a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm. Aquest cop els xandalls donaven pas a camises tropicals i els pentinats 'afro'. Bejito va encetar el concert amb '8 Misisipi', seguit per 'Sílaba tónica R.I.P.' i 'Mango', que van demostrar la capacitat centrífuga del raper canari, conjugant 'trap', hip-hop 'old school' -no renega de les influències de Tote King i Sólo Los Solo-, aromes tropicals, reggaeton i electrònica. Divertit i descarat, llançava rimes a la velocitat de la llum sobre bases minimalistes fins que, acompanyat pel seu col·lectiu Locoplaya, va abraçar sonoritats més càlides i gamberres com 'Chapatas María'. Una pena que el so deixés una mica a l’ombra la intensitat del col·lectiu.

Amb el seu 'look' habitual i el seu carisma, Bejo es passejava sobre l’escenari repartint llaminadures d’un cistell daurat, mentre explicava als 'chachos' que ja havia arribat la tardor. Si no hagués sigut per la seva puntualització, ningú no se n'hauria adonat, amarat com estava el públic d’un ambient tropical, xafogós, marcat per genolls en semiflexió constant.

De la hiperactivitat de Bejo a l’electrònica trip-hopera de Samaris. El trio de Reykjavík va presentar la seva última referència, l’EP 'Black lights', amb la capacitat evocadora intacta. Atmosferes fantasmals, melodies minimalistes i, a sobre, la veu de Jófríður Ákadóttir (JFDR és el seu projecte en solitari) en una dolça tensió. Propostes interessants que presenten fuites quan les escoltes en un escenari com el de la plaça dels Àngels. En canvi, Glowie sí que va saber capitalitzar l’hora i l’escenari on actuava. La cantant islandesa va oferir un concert sense treva de trenta minuts on l’electrònica més pop i digerible va fer ballar la plaça Joan Coromines.

Si Bejo va obrir la nit molt amunt, van ser Reykjavíkurdaetur les encarregades de rebentar el vespre. Un batalló de hip-hoperes van prendre l’escenari entre visuals de gatets, genitals, pistoles i unicorns. Impossible deixar de mirar-les mentre llançaven lletres sobre el patriarcat, la violació i l’empoderament femení. 'Trap', pop, 'dancehall' i hip-hop passat de rosca que va aconseguir hipnotitzar tota la plaça.