Carme Pinós guanya el Premio Nacional d'arquitectura

BarcelonaEl 2021 ha sigut un any excepcional per a l’arquitecta Carme Pinós (Barcelona, 1954): després de dues exposicions retrospectives de la seva obra al Museu Ico del Madrid i la Biennal d’Arquitectura del País Basc –encara en cartell–, aquest divendres s'ha fet públic que és la guanyadora del Pemio Nacional d’arquitectura, dotat amb 60.000 euros, per “la solidesa de la seva trajectòria, que és a la vegada prolífica i excel·lent, impregnada sempre per una gran potència creadora”. El jurat del guardó, concedit pel ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, també reconeix que el seu procés creatiu recorre tota la seva obra arquitectònica i culmina “amb una execució excel·lent del que està projectat”. “Estic molt agraïda per aquest premi, els premis serveixen per donar-te credibilitat, perquè confiïn més fàcilment en tu”, diu a l'ARA Carme Pinós. “Encara em queda molt per fer –explica–, i crec que els premis han d’arribar no quan estàs de retirada sinó quan encara estàs actiu, per ajudar-te a continuar”, explica. 

Carme Pinós és una degana del sector a Catalunya i Espanya, i un dels grans noms internacionals. “Si no hagués fet l’exposició al Museu Ico el jurat no m’hauria conegut tant, tot hi ha contribuït, i ara de cop se’m coneix una mica”, explica. Entre les seves obres destacades hi ha el CaixaForum de Saragossa, l’únic de la xarxa que és de nova construcció; l’Escola Massana, la façana posterior de la Boqueria i la plaça de la Gardunya; l’edifici dels departaments del Campus WU de Viena (Àustria); la Delegació de la Generalitat a Tortosa, i la torre d’oficines Cube a Guadalajara (Mèxic), que va suposar un nou esclat internacional després del reconeixement que havia assolit en la seva etapa inicial al costat d’Enric Miralles, per obres com el cementiri d’Igualada. També per les instal·lacions olímpiques de tir amb arc dels Jocs Olímpics de Barcelona, malauradament convertides en una taca en el llegat olímpic pel mal estat de conservació en què es troben, i l’escola-llar de Morella (Castelló) que va rebre el Premio Nacional el 1995 quan es donava a edificis en lloc d’arquitectes.

En molts dels edificis de Carme Pinós es pot observar com conviuen els volums escultòrics i un afany expressiu amb una marcada vocació urbana i pública. Per a Pinós, l’experiència que els usuaris tenen dels seus edificis és cabdal. "L'escala humana no s'ha de perdre mai", assegura. En paral·lel a aquests trets, el jurat del guardó també destaca la seva “responsabilitat social" i "la sostenibilitat” que vol aconseguir.

Entre altres treballs de Carme Pinós hi ha MPavilion, un pavelló per a actes culturals a Melbourne, i l’estació de la Zona Universitària de la L9. Quan l’impacte de la pandèmia l'hi permeti, té previst recuperar el ritme de treball habitual en altres projectes internacionals, com un habitatge a Mèxic, un hotel a Tulum, uns habitatges socials públics també a Mèxic i la seu d’una empresa d’implants d’alta tecnologia a Llemotges. “L’impacte del coronavirus ha sigut molt fort per a tots els arquitectes, són moments molt difícils per a tothom”, afirma l’arquitecta. En qualsevol cas, està amatent davant l’augment de la polarització que pot portar la pandèmia a escala global. “Tant de bo el coronavirus ens ensenyi alguna cosa. No sé si ens donarà més empatia o si servirà per a quatre depredadors”, conclou.