Carme Karr, una veu contra la societat patriarcal del 1910

Barcelona"Senyors, me trobo haver arribat un punt escabrosíssim de la meva dissertació, car tracta de la poca consideració social, i fins particular, de què sol gaudir la dona a Catalunya". Ras i curt. No devia ser fàcil fer un discurs com aquest l'abril del 1910, quan la societat catalana encara s'estava recuperant de la Setmana Tràgica. I, encara menys, fer-ho davant un auditori majoritàriament masculí i gens avesat a escoltar les dones com el de l'Ateneu Barcelonès. Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 1865-1943) s'hi va atrevir i va fer tres conferències: el 6, el 13 i el 20 d'abril del 1910 amb l'objectiu de convèncer homes i dones de la necessitat de canviar una societat que sovint ridiculitzava les dones i les menystenia.

Karr va defensar la creació d'una institució tan inèdita i revolucionària, des del punt de vista pedagògic, com la Institució de Cultura Femenina a Catalunya. Va reprotxar als barcelonins que titllessin de provincians els gironins o tarragonins quan, de fet, també s'hi haurien de considerar, i va criticar la tendència a formar "capelletes". Les paraules de Karr s'haguessin pogut perdre, com ha passat amb les de moltes altres dones, si no hagués sigut per la feina de l'actriu, dramaturga i directora Araceli Bruch, i la historiadora Susanna Tavera, que recullen i contextualitzen aquelles conferències al llibre Carme Karr contra la incultura femenina, que publica Eumo Editorial dins la seva col·lecció Capsa de Pandora.

Tot va començar, expliquen les autores, quan preparaven l'exposició Dones a la Palestra de l'Ateneu Barcelonès 1881-1923, i es van adonar que a la biblioteca de l'Ateneu no hi havia cap exemplar de Cultura femenina. Estudis i orientacions, de Carme Karr, que l'Avenç havia publicat el 1910. "Ens han estafat part de la nostra cultura –diu Bruch–. El franquisme va silenciar tot el que s'havia fet durant les primeres tres dècades del segle XX i les dones durant molt de temps hem sigut ciutadanes de segona, escriptores de segona..."

La polèmica amb Eugeni d'Ors

Karr va ser la primera dona a parlar de feminisme a l'Ateneu Barcelonès (el 1910 només hi havia una dona sòcia) i la primera a exercir el periodisme tal com l'entenem avui. Va defensar aferrissadament el vot femení, va dirigir Feminal des del 1907 fins al 1917, i va escriure en gran quantitat de publicacions molts cops amb el sobrenom de Xènia. Aquest últim apel·latiu va sortir arran d'una polèmica que va tenir el 1906 amb Eugeni d'Ors. Karr retreia al gran impulsor del Noucentisme la visió que tenia de les dones. Sempre parlava de la seva bellesa i Karr li va formular la següent pregunta: "Què en penseu de la dona catalana des del punt de vista de la intel·ligència –de la percepció–, de la cultura, de la utilitat social?” Karr volia ser periodista professional i escriure sobre temes punyents: "Crec que es va cansar de trucar a moltes portes i que li posessin problemes per escriure sobre allò que volia, per això va crear Feminal, per dir i fer el que volia", assegura Bruch.

Aquesta preocupació per l'educació es fa palesa quan es llegeixen les conferències que va fer Karr aquell 1910. "La dona té dret d'ésser educada per ella mateixa i no únicament per ésser agradable o servir un home hipotètic que tal vegada no trobarà mai en son camí. S'ha de fer de la dona un ser amb personalitat, voluntat, iniciativa individual", va dir Karr. A l'última conferència, Karr va criticar sovint la poca educació dels homes. Curiosament, hi ha una pràctica que continua vigent. Karr lamentava que al tramvia les dones ocupaven el lloc que els pertocava i, en canvi, els homes no eren tan considerats: "S'asseuen de biaix, amplament, ocupant dos o tres places, com se sol dir, tranquil·lament com a cal sogre, i allí es petrifiquen". Al 2020 la mateixa pràctica es va batejar amb el nom de manspreading. Fins i tot, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) va llançar un vídeo en contra dels homes que s'eixarranquen al metro i a l'autobús.

Oradores menystingudes i ridiculitzades

Quan Karr va parlar davant l'Ateneu va verbalitzar les dificultats que tenien les dones per expressar-se davant un auditori i va demanar explícitament més respecte cap a les dones. "Potser en les generacions més joves ja no però en la meva, per exemple, aquesta por a parlar en públic, a no fer-ho prou bé, aquest temor reverencial, continuava vigent perquè les arrels patriarcals són molt fondes", diu Bruch. Algunes coses, afortunadament, han canviat. Karr lluitava contra l'abismal diferència entre l'educació dels nois i les noies i la diferència existent entra la cultura dels educadors i les educadores. "Ara tothom té accés a l'educació, ¿però després què en fem? El sostre de vidre continua existint", diu Bruch. Reivindicar noms com el de Karr és necessari, segons l'autora, per encoratjar les noves generacions a continuar el fil iniciat per altres dones però també per recordar que no sempre s'avança cap endavant: "Els avenços de les dones són molt fràgils i els seus drets acostumen a ser els primers a recular", alerta Bruch. Karr va morir el 1943 i cap diari en va parlar.