Carme Garcia: “Les polítiques de memòria no han estat prioritàries”

BarcelonaLa sabadellenca Carme Garcia (Badajoz, 1957) té una llarga trajectòria política. Va ser diputada al Congrés de Diputats entre el 2004 i el 2008, regidora d’ICV a l’Ajuntament de Sabadell des del 2007 fins al 2014, i va estripar el carnet d’ICV el 2015 perquè defensava la independència de Catalunya. Des del 19 de gener del 2016 fins al gener passat, moment en què va ser rellevada per la historiadora Gemma Domènech, va ser la responsable de les polítiques de memòria de la Generalitat. Amb l’exconseller Raül Romeva va engegar un ambiciós pla de fosses, però Memòria Democràtica no ha tingut una vida gaire estable: ha passat per les conselleries d’Interior, Relacions Institucionals, Exteriors i Justícia en pocs anys.

Per què la Memòria Democràtica ha canviat tantes vegades de conselleria en els últims anys?

No hi ha cap altre departament que hagi canviat tantes vegades de conselleria. Ha anat passant d’un lloc a l’altre com una pilota. Les polítiques de memòria no estan prou integrades ni han estat prioritàries ni centrals. Si fossin importants no haurien canviat tantes vegades de conselleria. Tothom s’hi hauria de sentir implicat, haurien de ser polítiques de país i no de partit. La memòria hauria de dependre de Presidència o Vicepresidència.

No hi ha hagut tampoc una línia clara sobre quines han de ser les polítiques de memòria o quin paper hauria de jugar el Memorial Democràtic.

Aquests anys hem anat cobrint els forats més grans que teníem, que eren molt grossos. Es va fer una llei per fer el Memorial Democràtic i es confiava que la llei de memòria espanyola, que es va aprovar de forma paral·lela [el 2007], marcaria unes línies, però això no va acabar passant. Dos anys després [el 2009] es va aprovar la llei de fosses catalanes per les mancances de la llei espanyola i vam abordar una de les vergonyes més grans d’aquest país, que són els milers de persones enterrades en fosses comunes. Vam poder explicar la Batalla de l’Ebre a través dels espais de memòria del Comebe i l’exili i la retirada amb el Museu de l’Exili. Però no hi ha hagut una reflexió com a país sobre com ha de ser la memòria de la Guerra Civil i del franquisme. Ni la missió ni la visió han estat mai prou clares, s’ha anat actuant sense tenir un paraigua definit.

I com s’ha intentat resoldre aquesta indefinició?

Amb la llei de memòria que hauria de fructificar al llarg del 2019. Ha de donar una visió i una missió, ha de definir el paper que volem que tingui la memòria en la construcció del país. Quan jo vaig marxar s’estava elaborant, i ha de recollir tots els temes que no s’han abordat en els últims anys, des dels nadons robats fins a les confiscacions passant pels monuments feixistes i per donar més importància als homenatges no només a les víctimes sinó també a les persones que han lluitat.

Per què s’ha trigat tant a fer una llei de memòria?

Durant la Transició es va fer un pacte per deixar enrere la guerra i la dictadura. Hi va haver un pacte de l’oblit perquè algú va pensar que es faria net, però no se n’ha fet perquè les estructures de l’Estat o no han canviat o han canviat molt poc. Hi ha hagut un oblit intencionat que afecta milers de persones.

La llei de fosses és del 2009, però s’ha trigat a poder fer exhumacions.

La llei de fosses està plenament activa. Hi ha un pla en marxa fins al 2020. S’han fet proves genètiques a 1.699 familiars, s’han excavat 42 fosses, s’han recuperat 348 individus i se n’han identificat 12. Tot això està en marxa.

En quin moment creu que s’han fet els avenços més importants en memòria històrica?

Quan es van aprovar la llei de fosses o la llei del Memorial Democràtic es va fer amb el suport de les institucions, va ser una aposta molt clara, però després hi va haver un pou fosc, es va maltractar la memòria, es van reduir els pressupostos, pràcticament no es va obrir ni una fossa, només quan hi havia peticions. El canvi va venir amb l’arribada del conseller Raül Romeva, que va fer un pla de fosses.

El Memorial Democràtic va néixer amb un projecte molt ambiciós. Amb el temps s’han anat reduint la plantilla de treballadors i els recursos econòmics. Ara la feina que s’hi fa és poc visible.

Els últims tres anys s’ha fet molta feina. El 2017 es va treure una línia de subvencions per a les entitats. Sé com el vam trobar, i el salt qualitatiu que va fer amb el Plàcid Garcia-Planas [va abandonar la direcció del Memorial el desembre passat; el nou director serà Jordi Font]. El problema és que hi ha molt de desconeixement sobre les funcions que pot fer el Memorial. La nova llei de memòria també ha de marcar què ha de ser el Memorial, però fins ara s’ha anat molt més enllà del que es podia fer, sobretot amb els pocs recursos que es tenen.

El risc, però, és que els recursos depenen de qui governi. Rajoy va deixar la llei de memòria sense pressupost.

Sí, però un organisme autònom dependria també pressupostàriament de la Generalitat. Això només seria factible si tingués finançament extern, com un fons europeu. Molts organismes haurien pogut tenir-ne, però no es va fer quan es podia fer. No obstant això, crec que si la llei de memòria té un consens ampli no ha de ser castigada en funció dels canvis polítics. Però per agafar força, per tenir credibilitat, necessita temps i estabilitat. És un desgast, canviar constantment de departament.

Per què se’n va?

Amb el conseller Romeva compartíem una visió, les coses fluïen. Vam poder tirar endavant el programa d’identificació genètica amb la col·laboració de l’Antoni Comín [aleshores conseller de Sanitat]. Romeva tenia molt clar que s’havien de fer polítiques de memòria però que els protagonistes havien de ser les famílies, que han patit molt. Al llarg d’aquests mesos he constatat que no compartia la visió que es tenia des de Justícia. No m’hi sentia còmoda i la consellera segurament tampoc. No hi havia sintonia.