BarcelonaQuan l'any passat va rebre el Premi Gaudí d'Honor, Carme Elias (Barcelona, 1951) va insinuar que es retirava de la interpretació perquè volia abaixar el ritme. Encara no estava preparada per fer el pas. Ara sí: ha decidit fer públic que pateix Alzheimer. Ho ha fet en el marc del Brain Film Fest –que organitzen la Fundació Pasqual Maragall, la Fundació Uszheimer i Minimal Films–, on ha rebut un premi i s'ha projectat la seva darrera pel·lícula, Las consecuencias, en el rodatge de la qual es va adonar que alguna cosa no anava bé. Elegant, atractiva, propera, xerraire, tranquil·la, conscient, Elias ha accedit a donar aquesta entrevista per si el seu testimoni pot servir d'ajuda.
Ha anunciat que té Alzheimer.
— Tinc la malaltia de l'Alzheimer. La paraula víctima no m'acaba d'agradar. El meu germà [que l'acompanya des de la distància] m'acaba de dir que fa tres anys que em van diagnosticar; jo estic en un punt que tinc una sensació estranya del temps. És una malaltia molt curiosa perquè va molt a poc a poquet, tant que crec que si jo no fos actriu potser avui ni estaria ni diagnosticada. Això es va despertar en un rodatge.
Va ser un moment concret?
— Estava en un rodatge amb la directora i amiga Claudia Pinto i jo tenia un discurs i no podia ni parlar. No podia seguir. Havíem de repetir i repetir. I vam acabar-ho fent a trossos. Llavors van començar les visites a tot de metges i psicòlegs que em deien que estava bé, però jo ja vaig començar a no agafar feines. També havia fet teatre, al Teatre Akadèmia, i jo, que sempre he estat una actriu bastant precisa, havia de consultar molt què tocava, en fi, coses molt estranyes. Però els metges no hi donaven importància fins que finalment va arribar la innombrable paraula.
Costa de dir?
— Ara ja m'hi he acostumat i li dic "el meu amic Alzheimer". Penso: "Fem-nos amics en lloc de lluitar-hi en contra". Estic escrivint i dic "Al meu amic". És millor acceptar-ho. A veure, ho acceptes, però passes per tot, passes per un tobogan d'emocions, cada dia et trobes amb dificultats noves o diferents, fins que et tanques a casa perquè és on et sents més segur. Jo intento no tancar-m'hi del tot, però és molt complicat d'acceptar. De vegades estàs normal i et poses a plorar i no pots parar, o de cop rius molt, o estàs creatiu...
Ara com es troba?
— Ara mateix? Estupenda. Estic fent el personatge de l'actriu que explica que li passa això. No és ben bé un personatge, sé que soc jo, però al mateix temps és com si em sortís alguna cosa de la professió, de l'actriu que està acostumada a fer aquest tipus d'entrevistes i performances.
Sempre ha sigut una actriu molt discreta. Per què decideix fer-ho públic?
— Ha sigut molt difícil prendre la decisió. Quan la Fundació Pasqual Maragall m'ho va proposar, m'ho vaig pensar molt. Però vaig pensar que és una manera d'ajudar a donar visibilitat a una malaltia que sempre està en secret i que és difícil de detectar a aquesta edat. Donar la cara costa, perquè fins ara encara tinc recursos com a actriu i puc semblar molt normal, i crec que molta gent que em coneix no ho sospitaria. A més, tinc l'habilitat de salvar les situacions quan fico la pota.
Com va encaixar el diagnòstic?
— Poder-hi posar nom és un descans. Però és un nom aterridor. Perquè saps el que t'espera. Tinc una amiga més gran que pateix aquesta malaltia i sé quin és el procés. Penses: "Vaig cap allà". Però és lent. Perquè jo ja abans havia tingut problemes de memòria i de pànic escènic, i vaig visitar psicòlegs i neuròlegs, però res. Com que tenia inseguretat abans de sortir a escena, m'agafaven iuius i atacs d'ansietat, ho atribuïen als nervis, perquè passes èpoques de molts nervis i molta feina. Feia relaxació, teràpia Gestalt, prenia algun tranquil·litzant... però seguia treballant perquè no hi havia cap sospita. Ara dedueixo que allò ja era l'ombra del que és això.
Hi pensa gaire, en el futur?
— Sí, jo tot el dia demano la mort digna. Esclar que hi penso, és una gran preocupació. Veig com va això de poc a poc, però en soc conscient, potser no tant com em penso, però vaig veient coses que em passen. Ja ho registro tot i escric petites coses del que visc en el dia a dia. Jo, quan el meu cap estigui com el d'algunes persones que he vist amb aquesta malaltia, no voldria viure així, no crec que sigui una vida digna, per molt que et cuidin i tinguis una família que t'estima, i no voldria que això passés. Jo soc molt conscient del que em passa, sé què em passarà, que no me n'adonaré i viuré no sé quants anys perquè tinc una salut de ferro, i això és el que no vull. Espero que em deixin morir dignament a partir del moment que jo tinc escrit en un paper.
La Caudia Pinto està fent un documental d'aquest procés.
— Com que tot va començar amb la seva pel·lícula, ella conserva els fragments on jo no podia parlar. I vam pensar de convertir aquesta tragèdia en un acte artístic. Això també em manté ocupada perquè ho anem fent des del principi, i ens anem trobant. M'agrada molt poder deixar un testimoni d'això, deixar dit com és patir-ho ara, en aquest moment, per a properes generacions. És dolorosíssim que passi això a un ser estimat, i vull donar les gràcies al meu germà [ell fa que no amb el cap] i a tota la família.
Amb el Gaudí va insinuar la retirada i va fer una mirada enrere. Una actriu pensa en deixar un llegat?
— Sento que això que estem fent sí que pot tenir una utilitat i per això ho faig. Respecte a tota la resta? Allà queda. Si no és un llegat que serveixi per als actors o a qui hi tingui interès, almenys a la meva família, als que no coneixeré o als que coneixeré però no reconeixeré, segons com vagin les coses, podran saber qui era jo. Potser perquè soc actriu, tinc la necessitat d'abocar això i de convertir-ho en un acte artístic. L'actriu està aquí empenyent.
Què creu que passarà després de l'anunci?
— No crec que passi res. Els més propers ho saben. Però entre la pandèmia i el meu estat, m'he anat tancant i m'he anat allunyant. Crec que molta gent ho sentirà. He viscut moments molt intensos en cinema i en teatre i crec que tindran un bon record de mi.