Carlos Zanón: “El meu Carvalho ja no viu en una Barcelona nostàlgica ni perdedora”

BarcelonaDes de la terrassa de l’Hotel Barceló Raval es pot observar l’abast monumental -però també els barris humils- de la ciutat. La capital catalana és un dels dos grans escenaris de Carvalho. Problemas de identidad -que Planeta publica aquest dimecres en castellà i Columna llançarà en català el 30 de gener-, la novel·la amb què Carlos Zanón (Barcelona, 1966) es posa en la pell del personatge estrella de Manuel Vázquez Montalbán. “ Un escritor se mete en líos, se prueba, se castiga ”, diu el nou Carvalho en un dels hàbils diàlegs del llibre. En passatges com aquest, Zanón fa dir al detectiu frases que ha pensat i patit ell mateix a l’hora d’acceptar un repte com aquest. Autor de novel·les molt ben rebudes, com Taxi (Salamandra, 2017) i Yo fui Johnny Thunders (RBA, 2014), s’atreveix a mostrar “la cara autèntica” d’un home solitari, malalt i enamorat que viu a la Barcelona de l’estiu del 2017, en plena persecució de les urnes del referèndum i a punt de rebre el sotrac de l’atemptat a la Rambla.

“No sé cuántos millones de cadáveres es ahora Madrid”, comença el seu nou llibre. Els lectors pensaran que ha buscat un impacte quasi cinematogràfic, però la frase versiona un poema de Dámaso Alonso.

La poesia és clau per entendre tot el que faig, sigui en prosa o en vers. En el cas de Problemas de identidad, reconec que vaig estar donant moltes voltes a com començar la novel·la. No me’n sortia de cap manera. Una nit que era a Madrid, a l’Hotel de las Letras, a la mateixa habitació on arrenca el llibre, vaig recordar el vers del primer poema d’Hijos de la ira, de Dámaso Alonso: “Madrid es una ciudad de más de un millón de cadáveres (según las últimas estadísticas) ”. Així vaig començar.

Carvalho continua cremant llibres però llegeix molta poesia. Cita Ausiàs March, Cesare Pavese i Zbigniew Herbert, entre d’altres.

Més que rellegir Galíndez, el que vaig fer va ser estudiar de quina manera Vázquez Montalbán, que també era poeta, treballava el llenguatge i les imatges. Era una porta d’entrada original al seu univers.

A Problemas de identidad Carvalho parla en primera persona.

Vaig triar la primera perquè fins ara sempre havia escrit les novel·les en tercera. Tenia clar que volia fer un canvi gros. La primera persona em permetia explicar els sentiments del personatge des de dins.

En principi també l’hi posava més difícil, perquè Carvalho arrossega una llarga història.

Sí i no. Vaig jugar una carta diferent. Al llibre explico que Carvalho ha inspirat 24 novel·les de Manuel Vázquez Montalbán. Hi havia coses del Carvalho real que l’autor podia haver canviat. El joc metaliterari hi és des del principi.

Encara que el seu Carvalho sigui l’autèntic no deixa de ser un personatge...

Fins a quin punt la literatura s’inventa la realitat? Quan la invenció torna a la realitat no sabem què fer-ne: si l’hem de seguir o contradir-la. Vázquez Montalbán va escriure Yo maté a Kennedy, primer cas de Carvalho, com un experiment postmodern. Tatuaje, en canvi, és un llibre escrit ràpidament, molt hard-boiled. Des de les pàgines d’ Interviú, el mateix autor es va desdoblar entre el personatge dels seus llibres i el de debò.

Citava Yo maté a Kennedy, del 1972. L’acció del seu llibre transcorre 45 anys després, el 2017, però Carvalho encara no s’ha jubilat.

No sé quants anys tindria el Carvalho personatge de Vázquez Montalbán però en tenia prou per inhabilitar-lo com a detectiu. No volia buscar-li un ajudant que corregués per ell mentre s’ho mirava... Tampoc podia assumir els fantasmes i obsessions d’un nen de la guerra com va ser Vázquez Montalbán. Jo vaig néixer el 1966, les meves referències són unes altres.

Al llibre dona una pista sobre la seva edat real.

Dic que ha nascut el mateix any que Juliette Binoche.

O sigui, que el 2017 té 53 anys. I continua sense tenir gaire estima per les armes.

És un enamorat de les pel·lis de John Ford. Hi ha una certa ètica i moral que li permeten saber què està bé i què està malament.

A la Catalunya i l’Espanya del 2017, un dels temes importants és la preparació del referèndum. Gran part dels personatges donen la seva opinió sobre el tema.

Durant molt de temps el llibre s’havia de dir Madrid-Barcelona, semblava que visquéssim en un partit de futbol perpetu, tot es dividia entre un bàndol i l’altre. Primer pensava que Carvalho tindria informació privilegiada del Procés gràcies a la seva amant madrilenya, però més endavant vaig deduir que tenia més gràcia que el personatge no sabés, igual que la resta de ciutadans, cap on anava el país. Per això parla de Catalunya amb tothom. Ho viu amb neguit, igual que la resta de gent: ningú sabia ni què passava ni què passaria.

Per això, des del primer capítol, a la reflexió sobre la identitat personal del mateix detectiu s’hi suma la del país. Al primer capítol diu: “Banderas patriotas, banderas idiotas”.

Com a societat i com a país ens vam preguntar qui érem i què volíem ser. Jo he nascut i viscut aquí però el 2017 vaig tenir dubtes sobre si pertanyia de debò a la societat on havia estat fins llavors. El tema territorial i identitari és l’únic que es planteja a Espanya des de Catalunya. Seriosament no ens preguntem si volem tenir rei o no, si volem ser d’esquerres o de dretes...

Quan l’advocat Subirats mostra el seu escepticisme sobre la qüestió - diu que la independència no es vol de debò, sinó que interessa “reclamar-la” i prou, generació rere generació -, ¿parla en realitat Carlos Zanón?

No. Aquell personatge està inspirat en un advocat verborreic que existeix. A Problemas de identidad dono veu a personatges a favor del referèndum, com Biscúter, o a d’altres que el posen en dubte. En tota la saga de Vázquez Montalbán, Carvalho es definia per oposició al patriotisme. És un solitari, no es definiria ni en una banda ni en l’altra.

La seva pàtria són els whiskys Ardbeg que beu per refugiar-se del món.

Els whiskys i la tribu. El seu cercle més íntim.

A mesura que avança el llibre esperem que arribi el dia del referèndum i... no faré cap espòiler.

La novel·la podia acabar com una pel·li de James Bond. Mentre escrivia passaven coses molt estranyes.

Encara que ha escrit diverses novel·les negres, mai n’havia fet una de policíaca, amb diversos assassinats que cal resoldre.

Em preocupava plantejar un crim i que el lector no ho sabés al minut dos. Volia evitar ser obvi i tòpic. Les investigacions del llibre tenen a veure amb com es resolen les situacions de poder en diversos estaments socials, des de l’alta política fins a la prostitució. També toco molts altres problemes, des del mòbing fins als narcopisos.

¿Com ha canviat la Barcelona del Carvalho de Montalbán respecte a la seva?

Vázquez Montalbán estimava la ciutat. Quan observava com es transformava implicava la desaparició del seu món original. Jo no m’estimo tant Barcelona. Si el bar on vaig sempre tanca i hi obren una sucursal bancària, no n’escriuré un poema elegíac. Encara que pensem que la ciutat no és nostra, és la seva gent, que dia a dia busca sobreviure. El meu Carvalho ja no viu en una Barcelona nostàlgica ni perdedora. Hem deixat enrere la imatge nostàlgica dels llibres de Marsé i Vázquez Montalbán. Ara creiem que vivim a la ciutat més fantàstica del món.