Carlos Vermut: “Després de l’èxit de ‘Magical girl’ només tenia ganes de fugir”

BarcelonaUna diva amnèsica després d’un accident necessita l’ajuda d’una fan per tornar a ser ella mateixa. Aquesta és la fantàstica premissa de Quién te cantarà, el nou treball com a director de Carlos Vermut (Madrid, 1980). La seva manera de barrejar els gèneres, de jugar amb els arquetips i d’abraçar la cultura pop sense coartades és el millor que li ha passat al cinema espanyol en dècades.

A Quién te cantará, l’èxit i la fama són una maledicció. Curiosament, és el teu film posterior a l’aclamada Magical girl. ¿Et va costar digerir l’èxit de la pel·lícula?

Una mica. A mi m’encanta fer pel·lícules, però la fama que hi va associada no m’interessa gens. Vaig escriure Quién te cantará just després de l’èxit de Magical girl a Sant Sebastià i dels Goya, en un moment de molta exposició en què només tenia ganes de fugir. Em trucava molta gent per demanar-me coses, xerrades i coses així, però jo soc algú acostumat a estar a casa dibuixant còmics. No m’havia passat mai pel cap haver de lidiar amb la fama. I em va semblar interessant integrar tot això en el guió que estava escrivint, que era una història de fantasmes.

Dels fantasmes no n’ha quedat gaire.

És que soc incapaç d’escriure res paranormal. Soc molt escèptic i li posava pegues a tot. Em passa també amb les pel·lícules de superherois. ¿Has vist Els Venjadors: Infinity war? Bàsicament, hi ha un dolent i els bons li han de prendre el guant. I jo em pregunto tota l’estona: per què no li tallen el braç? I així no es pot escriure una història fantàstica. Dit això, un fantasma també pot ser el que queda en nosaltres dels nostres pares quan ja són morts.

¿És cert que el personatge de Najwa Nimri havia de ser al principi una cantant folklòrica?

Sí. Però quan la Najwa va aparèixer en escena, vaig pensar que era millor abraçar el que teníem que intentar convertir-la en una cantaora de flamenc. Després, a més, em vaig adonar que a la Najwa li generava una certa incomoditat interpretar el personatge de la Lila, que no deixa de ser una projecció de la mateixa Najwa. No s’acabava de reconèixer en ella mateixa, que és justament el que li passa al personatge, així que ho vam aprofitar.

El fan és un personatge que se sol retratar sota una llum poc afavoridora, fins i tot com un psicòpata. En canvi, tu confereixes al personatge d’Eva Llorach una gran dignitat humana i dramàtica.

És cert que en moltes pel·lícules els fans són gent boja que persegueix la gent que admira, i Quién te cantará és gairebé un homenatge al fan. Quan et demanen referents sempre parles de la gent que admires, però et conforma tant la gent que admires com els que t’admiren a tu. Són gent que potser no coneixes però hi ha coses que les fas per a ells.

Alguns col·legues m’han dit sobre tu: “No li preguntis per Almodóvar i Bergman”. ¿T’ha molestat que tanta gent identifiqués el film amb aquests dos referents?

No em molesta. Com vols que em molesti que em comparin amb Almodóvar, si és un director a qui jo admiro molt? Però sí que et dic, tot i que pugui sonar ingenu, que la gent que diu això potser hauria de veure més cinema. La pel·lícula té molt més de [Yasuzo] Masumura [un dels grans autors del cinema japonès de postguerra] que d’Almodóvar. I té un film, Manji, que per a mi ha sigut una inspiració molt més gran que cap de Bergman. I també m’ha inspirat més un manga: Detroit Metal City, sobre un noi que vol fer pop però és molt dolent i acaba triomfant com a cantant de death metal.

Sigui com sigui, sobta que un director tan únic com tu, amb un univers tan personal, faci una pel·lícula que és una carta d’amor a la imitació. No pot ser casual.

No ho és, però tampoc tenia la voluntat conscient de fer-ho. No m’assec a escriure pensant a fer una pel·lícula que sigui única, sinó que sigui bona. Aquesta lectura que dius me l’han fet a posteriori i admeto que té sentit, però és aliena a mi.

Per cert, el personatge de la diva aïllada del món que fa Nimri es basa en algú que hagis conegut?

No, és una barreja de dives sobre qui he llegit, com ara Mina, que es va apartar del món, o Chiaki Naomi, una cantant japonesa que va deixar de cantar de la nit al dia perquè el seu marit es va morir.