Carlos Vermut «‘Bola de drac’ és la sèrie amb els millors girs que he llegit mai»

Carlos Vermut estava decidit a no sortir de festa la nit abans de les entrevistes al Festival de Sant Sebastià, però, després d’incomplir el seu propòsit, ha descobert que, com més ressaca, millors són les seves respostes. “Penso menys i vaig més al gra”, diu. El seu segon llarg, Magical girl, Concha d’Or i Concha de Plata al millor director, funciona en sentit contrari: complex i laberíntic, subverteix els arquetips del noir a través d’una fascinant història de dominació i culpabilitat amb tocs d’humor macabre.

Diamond flash, el teu debut, te’l vas produir tu mateix. A Diamond flashMagical girl

M’ha permès centrar-me en l’escriptura i la direcció d’actors sense perdre la llibertat creativa. He pogut corregir tot el que no m’agradava de Diamond flash. L’evolució no és només econòmica, sinó d’aprenentatge personal a l’hora de deixar més clars aspectes de trama.

És cert que a Diamond flash

Sí, però ara he intentat que l’espectador tingui claríssim què és el que jo no vull que quedi clar en la pel·lícula. No vull que el públic surti confós en el mal sentit de la paraula. El misteri no ha d’impedir gaudir d’una narrativa clàssica, al contrari. A Magical girl hi ha molts buits i peces absents del trencaclosques, però crec que aconsegueixen que l’espectador gaudeixi més.

A Magical girl

A La muerte i ser feliz i Madrid 1987, les últimes pel·lícules de Sacristán, és un paio molt segur d’ell mateix, amb la rèplica sempre a punt. Té una veu que no importa què digui, sempre té raó. Així que hem intentat pervertir aquest estereotip i convertir-lo en un pringat.

També saboteges les expectatives del públic convertint el pare d’una nena malalta terminal en el dolent de la pel·lícula i un pedòfil confés en una mena d’heroi. Per què ho fas?

Cinematogràficament, els girs morals em semblen molt entretinguts. I, personalment, no crec que hi hagi gent bona o dolenta a priori. Detesto jutjar els personatges. M’interessa més posar el públic en la situació de no saber si has de riure o no, si vas amb un personatge o amb l’altre. Com a espectador m’agrada no saber què passarà en la següent escena. El cinema és molt jove, hi ha tantes coses que encara no s’han fet... Imagina que Ressaca a Las Vegas acabés amb tothom plorant com a Celebració. Barrejar gèneres és un mètode per aconseguir que l’espectador estigui inquiet, tant a nivell narratiu com emocional.

S’ha parlat molt del teu estil com a cineasta, un dels més singulars que han sorgit últimament. Quin creus que és el teu tret més definitori?

Per a mi és imprescindible l’ambigüitat moral, una paradoxa o un conflicte en què algú es veu obligat a prendre una decisió molt difícil. I m’agraden les històries i els personatges passionals i l’humor. No podria fer un drama molt dramàtic ni una comèdia massa còmica.

Sempre has admès que no tens grans referents cinematogràfics, que ets un cinèfil tardà. ¿Els teus referents vénen de la teva primera passió, el còmic?

Jo no sóc un intel·lectual del cinema. Connecto amb les pel·lícules de manera emocional. M’agraden o no, i això és tot. I és cert, els meus referents són autors de còmic com Daniel Clowes i Charles Burns. I també m’agrada molt el manga. Bola de drac, per exemple, és la sèrie amb els millors girs que he llegit mai. Quan el Freezer torna a la Terra després de 200 episodis lluitant a mort i el Trunk se’l carrega en un tres i no res, és al·lucinant. La idea que no hi ha dolents purs també l’he heretat del manga. A Naruto els dolents sempre tenen un motiu, se’ls intenta comprendre.

La magical girl

Sí, m’encanta el contrast. De la mateixa manera que m’interessa barrejar gèneres, també m’agrada molt combinar el que és lluminós i fosc, la cultura japonesa i l’espanyola, etc. És que la realitat no entén de gèneres i potser per aconseguir un vestit preciós te les has de veure en una situació terriblement fosca.

S’estrenen dues pel·lícules sobre ETA, Lasa y Zabala i Lasa y ZabalaNegociador

Fa temps que tinc una idea. Es diria Evil eyes, ulls malignes. Quan fan un vídeo, els d’ETA sempre porten la caputxa amb els forats dels ulls de tal manera que semblen els dolents d’un còmic. Jo me’ls imaginava parlant de com ho decidien: “Els fem en línia recta? ¿En cercle? Tristos no, per descomptat”.

En els teus inicis en el còmic no tenies les limitacions narratives del cinema. Trobes a faltar aquesta llibertat?

Jo veig les limitacions del cinema com una cosa bona. Que una història tingui com a escenari la realitat t’obliga a ser més simbòlic. I el treball amb els actors, la música... aporten coses increïbles. Són dos llenguatges diferents. El còmic té un nivell d’abstracció al·lucinant, però al cinema no cal explicar una mirada, la tens i prou. És simbòlic i alhora real.

El gran misteri de Magical girl

Ni ho sé ni ho vull saber. El misteri és el més fascinant de narrar. Cal deixar que l’espectador el completi amb les seves ansietats i pors. No sabràs què hi ha darrere la porta, però sentiràs el terror molt dins teu. |