Carles Soldevila i l'enganyosa crítica d'art
Carles Canut estava content. La seva feina recull fruits. Contemplar, un dilluns a la nit, el Teatre Romea ple -"gairebé ple", va dir ell, perquè els actors sempre veuen els seients buits- per escoltar una lectura dramatitzada significa tot un èxit. I com que la vetllada es va tancar amb grans aplaudiments, cal pensar que el director de la Fundació Romea devia caminar amb goig pel vestíbul de l'històric teatre pensant en les altres dues sessions que prepara per als pròxims mesos. Val a dir que no es tractava d'una lectura qualsevol, sinó d'un projecte escènic molt ben pensat que permetia al públic escoltar l'elegant i enginyosa prosa del dramaturg català Carles Soldevila (1892-1967), coetani de Josep Pla i Josep M. de Sagarra. Soldevila era inèdit als escenaris des dels anys cinquanta, si exceptuem la versió musical que Jordi Galceran i Albert Guinovart van realitzar de Civilizats, tanmateix sota el títol Paradís en l'última dècada del segle passat.
Aquella aventura no va acabar de funcionar, tot i tractar-se, segons l'expert Francesc Foguet, d'una obra deliciosa. Però no menys que aquesta Bola de neu que va rodar per l'escenari del Romea en la veu de grans intèrprets com Jordi Boixaderas, Abel Folk, Àngels Bassas i Mingo Ràfols, per citar el quartet protagonista. Per moments, fins i tot podíem pensar que estàvem davant de personatges sortits del cap de Woody Allen. Així ens ho sembla Víctor Canibell, el periodista i influent crític d'art que alabarà la qualitat artística dels quadres d'Emili Ginebreda, espòs de la seva amant, creant un bluf artístic que triomfarà fins i tot a Nova York.
Bola de neu se serveix d'un triangle amorós per posar en qüestió l'art, alguna cosa semblant al que va fer Yasmina Reza amb Art , però en aquella ocasió tot parlant de l'amistat.
El que sorgeix com a maniobra de distracció d'un marit acaba convertint-se en una veritat assumida per tothom que fa dubtar fins i tot a qui va enaltir l'artista per interès. Aquesta temàtica, i que el pintor sigui un diputat sense carisma però ben abrigat per al partit, donen actualitat a aquesta obra que va seduir el jove Jordi Casanovas, que signa la direcció. I carai, el que ha aconseguit en dos assajos! Boixaderas i Mingo Ràfols van demostrar una gran vis còmica. El conjunt va funcionar com un rellotge, clavant els gags, i amb un alt nivell interpretatiu. La gent reia amb ganes aquesta pièce bien faite , terme encunyat al segle XIX per Scribe per definir un teatre burgès que parla de la burgesia i ho fa amb bona enginyeria dramàtica, llenguatge decorós i situant l'acció en els seus espais de relació. Si Bola de neu va funcionar, perquè no portar-la a escena amb tots els ets i uts d'una representació? Qui s'anima?