Carles Sans, magnífic xerraire a 'Per fi sol!'

Per fi sol!

Teatre Borràs. 25 de novembre del 2021

Per fi sol!, però no tan sol, perquè l’ombra del Tricicle és allargada. I què voleu, si un ha passat quaranta anys de la vida professional al costat de dos companys i pallassos –sense parlar-se, això sí; a l’escenari, vull dir–. Però ara Carles Sans parla. No para de parlar al llarg de més de vuitanta minuts (més o menys, perquè l’estrena amb vips com Xavi Hernández, Carles Puyol, Joan Manuel Serrat, Joan Laporta... va començar força tard) tot buscant, i obtenint, la complicitat del públic i el seu riure.

I de què parla "el guapo" dels tres (els altres són "el gordet" i "el calbet")? Doncs d’ell i del Tricicle. El monòleg, vestit amb una pantalla en la qual faran acte de presència muda Paco Mir i Joan Gràcia, té un punt de biografia amb apunts de la família i la infància, l’abandó dels estudis d’advocacia, l’entrada al món de la comèdia, les sorpreses d’amics i coneguts davant del seu salt al món de la paraula i, esclar, situacions viscudes amb el Tricicle. Imaginem que la quantitat d’anècdotes que les innumerables gires per tot el món de la companyia de mim més cèlebre del teatre català és immensa. Sans ens n’explica algunes (poseu-ne alguna més, sisplau). I no me n’estic d’explicar la que fa referència a la creguda i impertinent Esperanza Aguirre que va confondre les pilotes de billar de Slàstic amb uns aneguets. “Que monos!”, els va dir al camerino.

Humor blanc marca de la casa amb un bon guió molt ben dirigit per José Corbacho. Un Carles Sans que reforça el que diu amb una galeria d’actituds i gesticulacions que formen part del seu bagatge personal i que fora del Tricicle segueixen funcionant divinament (fantàstica la historieta de l’avió). I és que més important que el que explica és com ho explica. Vaja, que la paraula és súbdita i deutora de tota la personalitat còmica de l’actor. El bon ritme, la bona dosificació de les petites històries i la precisió amb el gag converteixen la funció en un bon entreteniment, tot i alguna referència fora de lloc, a parer meu (Ramón Sampedro), de la qual podria prescindir.