Carla Bruni i el fil musical del diner

BarcelonaSi tracem una línia entre la Carla Bruni del seu debut i la que es presentava ahir al Festival del Mil·lenni, la carrera de la torinesa ha anat dibuixant un alarmant pendent decreixent. Musicalment no ha tornat a acostar-se al nivell de 'Quelqu'un m'a dit' (2002) i, en canvi, ha perdut aquella aura 'cool' que l'acompanyava quan tot just acabava la trajectòria de model i empunyava la guitarra per fer un 'soft-pop' sensual, delicat, elegant i culte.

No s'ha perdre de vista que Bruni, que aquest divendres apareixia per darrere l'escenari embolcallada en uns pantalons de cuir que signaria Bobby Gillespie, és la dona de Nicolas Sarkozy, la mussa de la burgesia europea, la banda sonora d'una classe que feia una cua multilingüe a les portes del Palau de la Música. Vestits de gala, camises cares i molt de francès a platea. Aquesta vegada, com sí que va passar a Madrid, no hi havia el seu marit ni el matrimoni Aznar-Botella, així que tots els focus enfocaven l'escultural figura de Bruni, disposada a repassar el seu últim disc, 'French touch'.

Cançons obvies

Simpatiquíssima, riallera i utilitzant l'anglès com a llengua vehicular, la cantant va començar desgranant les versions que conformen el seu elapé, amb algun error vocal. El problema és l'aposta artística, pobra i previsible: 'Crazy', de Willie Nelson; 'Enjoy the silence', de Depeche Mode, i 'Perfect day', de Lou Reed, van sonar seguides, com en aquelles radiofòrmules dedicades als 'hits oldies' que sents al cotxe. L'acompanyament –percussions, cordes i piano, substituït per vents ocasionals– i la veu i presència de Bruni sonaven estupendament, però com tantes bandes de versions amb un mínim de gust. 'Moon river' ("la meva cançó favorita de tots els temps", va dir) i una jazzística 'Jimmy Jazz' dels Clash, que probablement faria explotar el cap, i el cor, a Joe Strummer, un dels portaveus del pop obrer de finals dels anys 70, tancaven la primera part d'un concert en què no estava passant absolutament res.

Bruni trauria, després, la pols del repertori propi amb l'embafadora 'J'arrive a toi' –dedicada, segons els tabloides francesos, a Sarkozy– i peces excel·lents com 'Dolce Francia' (amb picada d'ullet a Barcelona), 'L'amoureuse' (amb aires de 'bossa nova'), 'Ta tienne' i 'Le plus beau du quartier' (amb la cantant a platea xiulant entre el públic).

Final amb Cohen

Passats els millors moments de la nit, tornava la desnaturalització 'cuqui' d'èxits d'ahir, rebuts amb somriures còmplices a platea, com quan en una festa entre amics el punxadiscos llança '¿Qué passará?', de Raphael, a les sis del matí. Així van sonar ABBA ('The winner takes it all') i AC/DC ('Highway to hell'), que van deixar la imatge de l'ex primera dama francesa fent banyes satàniques a l'escenari. Ahir s'escoltaven al Palau, però no costa d'imaginar un cap de setmana de juliol en un llot amarrat a la costa de Saint-Tropez amb aquestes versions sonant de fons, el fil musical del diner.

Tot i que també va interpretar el seu gran èxit 'Quelqu'un m'a dit' (quasi 40 milions de reproduccions a Spotify), Bruni va acabar amb 'Miss you', dels Rolling Stones, en versió semirumbera. Hi tornaria poc després, posant el punt final amb una inenarrable 'cover' de 'Hallelujah' que no va emocionar a ningú. Ja enfilant la sortida, una senyora li deia al seu marit: "Ha estat bé, però ha fet un parell de galls". Cap problema, tot el que surt dels llavis de Carla Bruni sona a luxe, també quan desafina.