'Caridad': Angélica Liddell equipara la llibertat de l'artista amb la del criminal

Molta expectació per l’estrena de la nova producció de la figuerenca Angélica Liddell al festival Temporada Alta i una certa decepció que ja s’arrossegava des de la seva anterior visita l’any passat amb Terebrante, creació al voltant del cantaor Manuel Agujetas. A Caridad, Liddell es planteja la capacitat de perdó de l'ésser humà a partir de la virtut teologal que dona peu al primer dels nou capítols/accions que escenifica en una visualment poderosa recreació del quadre de Rubens Caritat romana, en què un condemnat a mort per inanició és alletat per la seva filla i rep el perdó dels jutges. Però la transgressió que busca Liddell va molt més enllà, i no serà fins al setè capítol on trobarem el rovell de l'ou i el niu d’inspiració d’una proposta amb força accions gratuïtes, no exemptes de la carnalitat que li és pròpia, i dins d’una dramatúrgia poc cohesionada. Es tracta d’un extracte del llibre de George Bataille El verdadero Barba Azul. La tragedia de Gilles de Rais (Tusquets). El fragment recull l’horrorós i insuportable testimoni d’aquest noble francès del segle XV company d’armes de Joana d’Arc en què confessa haver torturat, sodomitzat i assassinat per plaer no menys de 150 nens i adolescents, fets pels quals va ser condemnat a la forca i amb el qual Liddell posa a prova la capacitat de perdó dels espectadors. Cada cop més abocada a la reflexió filosòfica, Liddell, sempre sacerdotessa i víctima sacrificial dels seus rituals amb ressonàncies religioses, contraposa la caritat a la llei representada aquí per una gran guillotina sense altre ús dramàtic que l’explicació d’aquest invent a tres nens en una mena de classe d’història.

El teatre d’Angélica Liddell vol transgredir. Cerca la redempció de l’artista en una catarsi personal en què vol involucrar els espectadors. Un teatre pertorbador ancorat en el costat fosc que reivindica la llibertat absoluta de l’art confrontat a la raó, a les convencions i en aquest cas a la llei. Liddell busca i no sembla que últimament trobi. S’envolta, això sí, de tots els capricis que creu necessaris. Sigui la presència d’un cec, d’un parell d'esgrimidors paralímpics, de tres cantants laringectomitzats, d’un home vell amb caminador... Sigui amb un gos impedit o el ramat de bens que creuen l’escenari al final que bé podria ser una al·lusió o venjança contra l'adotzenament del públic.