Caravaggio sense Caravaggios

LondresUn episodi més de l’atzarosa història de l’art al llarg dels segles: El sopar d’Emaús, un dels quadres més rellevants que presenta a partir d’avui la National Gallery a l’exposició Més enllà de Caravaggio, el té en propietat la institució londinenca gairebé per casualitat. La poca consideració que durant més de tres segles va tenir aquest mestre del naturalisme i del clarobscur nascut a la Llombardia el 1572, va permetre que es quedés la peça, que conserva des del 1839. Vuit anys abans, l’aleshores propietari, un tal baró de Vernon, l’havia volgut subhastar sense èxit. Penjar un Caravaggio als salons nobles no estava de moda. Ara, probablement, fer-ho no té preu.

Caravaggio no és ben bé un home del seu temps. Trenca i desafia la tradició manierista de final del XVI amb una tècnica naturalista i una inusitada capacitat narrativa. El resultat és que “provoca en l’art com ho va fer en la vida”, diu la comissària, Letizia Treves, que ahir qualificava l’italià, durant un recorregut per les set sales en què es divideix la mostra, com “una de les figures més revolucionàries” de la història de la pintura.

Per què? Segons Treves, “perquè utilitza els models d’una manera molt innovadora”, fruit també de les exigües condicions materials en què vivia. “No tenia diners per pagar-los i pinta la gent del carrer que coneix; la pinta allà on la troba, en la vida real, i en captura tots els detalls, fins i tot els més humils o lletjos”. I, a més, “desafia l’espectador, al qual involucra emocionalment i narrativament en el seu art”, amb la forma en què els personatges miren més enllà del quadre. L’altra gran innovació de Caravaggio és l’ús de la llum, “que utilitza per capturar formes, crear espais i afegir drama a escenes quotidianes d’una manera que no s’havia fet abans, molt sofisticada”, rebla Letizia Treves.

La vida activa de Caravaggio no supera els vint anys: 1590-1610. Artista, amb fama de busca-raons, mor amb 38 anys mentre fuig d’una acusació d’assassinat. Els únics documents que es conserven sobre la seva vida són els expedients dels onze judicis a què va haver de comparèixer per delictes i faltes diverses. El poeta i pintor holandès Karel van Mander, contemporani de Caravaggio, va escriure el 1603 sobre el personatge: “No treballa contínuament. Després de feinejar durant quinze dies es dedica a gallejar, voltant un mes o dos armat amb una espasa i un criat que el segueix arreu… Sempre està disposat a participar en una baralla o en una discussió, raó per la qual és molt més difícil portar-se bé amb ell. Tot i això, la seva pintura està fora de discussió”.

Un ganxo per als desconeguts

Els amants de la seva obra potser quedaran un pèl decebuts després de recórrer els diferents espais de l’exposició. Dels 49 olis en exposició, només sis són seus. I amb l’excepció del Nen pelant fruita, El sopar d’Emaús, Salomé rep el cap de Sant Joan Baptista o una de les vuit versions que va fer del Sant Joan Baptista, algunes de les seves peces més conegudes no hi són: per exemple, Amor victoriós o Els set treballs de la misericòrdia.

El visitant s’ha d’acontentar amb petites reproduccions al costat de les obres que els seus seguidors van treballar. “Òbviament, Caravaggio és qui atraurà els aficionats. Però el nostre propòsit és descobrir al públic altres pintors dels quals probablement mai no ha sentit parlar”, va dir la comissària Treves per justificar la presència de només sis originals. Els noms a què fa referència Treves són, entre d’altres, Cecco del Caravaggio, Georges de la Tour, Orazio Gentileschi, Bartolomeo Manfredi, Guido Reni, Antonio Galli, Caracciolo, Jusepe de Ribera, Mattia Preti, Matthias Stom o Valentin de Boulogne. Tots ells constitueixen l’exèrcit de divulgadors de l’obra caravaggesca per Europa. Coneixen els seus treballs a Roma i al sud d’Itàlia, a Nàpols, i flamencs, francesos i espanyols l’escamparan arreu. Una fama, però, que no va gaire més enllà de deu anys després de la mort. A mitjan del XVII, la moda de Caravaggio ha passat. Es torna a imposar el corrent rafaelista del Renaixement.

De David LaChapelle a Scorsese

No serà fins al 1951, amb una exposició a Milà, que la seva figura pren relleu de nou. El seu ús de la llum és destacat per fotògrafs i cineastes. I tal com havia succeït a principi del segle XVII, Caravaggio torna a exercir una gran influència. En són exemples el fotògraf francès David LaChapelle o també el director de cinema Martin Scorsese, el qual, segons ha confessat ell mateix, ret un homenatge al pintor en algunes de les escenes de Mean streets, un dels seus primers films.

Més enllà d’aquests dos testimonis d’arts i artistes que encaixen plenament en la modernitat del segle XX, potser és la sensualitat violenta, la instantaneïtat del món pictòric i una sexualitat franca -s’ha parlat sovint de l’homosexualitat de Caravaggio, però no hi ha res d’acreditat- el que més ressona avui de l’obra de l’italià, artista de “caràcter tempestuós, absolutament contemporani”, en paraules de la comissària Treves. L’exposició estarà oberta fins al 15 de gener.