La cara tèrbola i franquista de Carles Sentís

BarcelonaCarles Sentís Anfruns (Riudoms, 1911 - Barcelona, 2011) va ser un periodista controvertit. El seu periple vital inclou els negocis, l’espionatge i la política: va ser secretari d’un ministre falangista i, més tard, diputat de la UCD i també conseller sense cartera de la Generalitat amb Josep Tarradellas. Considerat degà dels periodistes catalans, va passar els últims anys de la seva carrera periodística a La Vanguardia. A Fer-se franquista. Guerra Civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) (Lleonard Muntaner), l’historiador Francesc Vilanova refuta la tesi que Sentís només es va acomodar al règim de Franco: “Aquests són els perills de la superficialitat i de certa ceguesa, de l’anàlisi esbiaixada i relativista. Perquè, després de llegir el Carles Sentís d’aquests anys, si ell no va ser franquista, aleshores, qui ho va ser? I què va ser ell, aliadòfil i monàrquic, demòcrata i tarradellista des del mateix any 1939 i tot a la vegada?”

A través dels articles i els papers privats de Sentís, Vilanova explica la transformació d’aquesta figura: del periodisme català i en català de la primavera del 1936 al compromís “ben viu”, després de la guerra, amb el franquisme. El llibre comença amb dues cites antagòniques. Una és de Sentís en un homenatge que se li va fer el 30 de gener del 1947 a Madrid: “ Porque yo soy, y no soy más que un ejemplo típico de esta generación. Una generación españolísima, porque ha aprendido el país no sólo en los libros sino que lo ha descifrado sobre la corteza dura y áspera de su suelo ”. L’altra és un extracte d’un article que Pilar Rahola va publicar a La Vanguardia el 21 de juliol del 2011: “ Nunca fue franquista, pero se acomodó como otros miles de catalanes a la vida bajo el franquismo ”. Vilanova no està gens d’acord amb l’afirmació de Rahola: “Va ser un home extremadament hàbil, impecablement pragmàtic i camaleònic, molt vanitós i sense manies ideològiques. Li interessava estar a prop del poder vigent”, afirma l’historiador.

‘La jueva’ Hollywood

El 1939 Carles Sentís torna a Espanya com a vencedor

Vilanova recorda com Sentís, el febrer del 1939, es passejava per Barcelona amb els vencedors, com a alférez de regulares, després d’haver passat per “l’obscur món de l’espionatge polític” i amb excel·lents contactes i relacions socials. Un mes després de l’ocupació franquista de Barcelona va passar a col·laborar amb La Vanguardia que dirigia Manuel Aznar. El 17 de febrer publicava ¿Finis Cataloniae? El ‘fin’ de una película de ‘gangsters’, simplemente. Justificava el títol comparant la “revolució” amb una pel·lícula nord-americana de gàngsters: “ Qué copia tan siniestra de esta producción ‘standard’, con la cual la judía Hollywood invade el mundo...” En una sèrie d’articles, el periodista parlava dels últims dies de la Catalunya de Companys, Durruti i Negrín i del naixement d’un nou país.

Els negres, matèria primera

L’exòtic viatge a l’Àfrica amb Charles de Gaulle

El 1943 Sentís va acompanyar el general De Gaulle al Congo francès. El periodista descrivia un món exòtic, en la seva opinió no contaminat per la guerra, i confrontava un home blanc i civilitzat amb un món salvatge i primitiu. A Sentís el va fascinar l’evangelització que duien a terme els missioners. Assistia, extasiat, per exemple, a una catequesi d’uns infants: “ Unos negritos a los que brillaban sus grandes ojos con mucho más fulgor que las dotes de su inteligencia ”. I descrivia també la història colonial de l’Àfrica així: “Los negros, reducidos a materia prima de exportación -en algún año se exportaron a América más de cien mil-, no cuentan. El vaivén de las luchas europeas tiene su inmediata repercusión en sus costas occidentales. Los países cambian de bandera sin que el negro se entere ”.

Dachau, una fira

La crònica “frívola” dels camps de concentració

“ Conforme avanzamos, parece que vamos a entrar en una Exposición o Feria de Muestras. Ya es eso en parte. Las muestras que hay cerca de la entrada veré después que son las mejores, porque por lo menos pueden andar sin arrastrarse y no son contagiosos como otros que se hallan en pabellones cerrados... ” Així descrivia el periodista català la seva entrada al camp de Dachau, el primer que van obrir els nazis i per on van passar 200.000 persones, de les quals es calcula que van morir-ne més de 43.000. Vilanova compara la crònica de Sentís amb la d’un altre periodista, Matías Cirici Ventalló, que publicava a Diario de Barcelona. “L’explicació era d’una pulcritud exquisida; no calia el to burlesc, o frívol, que usava constantment Sentís. En aquest aspecte, Cirici Ventalló sabia perfectament on eren i què significava aquell lloc i la gent que hi havia sobreviscut”, diu Vilanova. Sentís va parlar amb “ toda clase de tipos ” al camp però no amb els espanyols.

Nuremberg, avorrit

Impactat per la traducció simultània del judici als nazis

Carles Sentís va tenir el privilegi de viure en directe el procés de Nuremberg contra els criminals nazis. El periodista s’hi va estar més de dues setmanes, del 28 de novembre al 15 de desembre. Vilanova és contundent: “Sentís era el periodista menys indicat per transmetre una informació que fàcilment podia qualificar d’històrica”. L’historiador critica sobretot que, dels acusats, proves, discussions i sentències, el que destaqués més Sentís fos la traducció simultània. “ Principalmente, cuando traducía una pelirroja, que es el auténtico fenómeno de la especialidad ”, escrivia Sentís. I continuava: “ Goering, para mí, ha tenido la voz de esta pelirroja ”. Goering li va causar una gran impressió: “ Presenta un aspecto formidable. Tiene este color rosado que sólo logra tener la piel después de muchos años de ‘bon vivant’. No sólo por su vitalidad es el capitán, sino que lo es también por su enorme personalidad ”.

Segons Vilanova, Carles Sentís era a Nuremberg amb una missió que anava més enllà de la tasca periodística: remarcar els elements que poguessin sorgir enmig del procés que afavorissin el discurs oficial franquista. Segons Sentís, si Espanya no va entrar a la Segona Guerra Mundial va ser per la “ resistencia de los españoles o, si se quiere, del jesuíta Serrano Suñer; ministro de Asuntos Exteriores ”.