Un cara a cara amb la bogeria tanca la competició de Sitges

SitgesIssei Sagawa, un home japonès que el 1981 estudiava literatura comparada a la Sorbona de París, va convidar una companya de classe a sopar a casa seva. Quan ella va rebutjar les seves insinuacions, Sagawa la va matar i es va menjar parcialment el cos de la víctima, deixant-se portar per una pulsió en què es barrejava l’erotisme i l’antropofàgia, en ple èxtasi. Quan la policia el va detenir tres dies després, van trobar trossos de la noia conservats al congelador.

El crim va inspirar llibres, pel·lícules i cançons com La folie, dels Stranglers, que sona al final del documental experimental que ahir van presentar a Sitges Verena Paravel i Lucien Castaing-Taylor, Caniba, que explora el món d’un Sagawa que, després de ser declarat legalment boig, va ser repatriat al Japó, on viu amb el seu germà explotant la notorietat del seu crim a través de llibres, mangues, pel·lícules pornogràfiques i aparicions a la televisió.

Els directors de Caniba, que fa cinc anys van fer Leviathan, però, no estan interessats en el perfil públic de Sagawa i potser ni tan sols a comprendre el seu crim, sinó a crear una experiència d’intimitat gairebé asfixiant entre el monstre i l’espectador. Acostant la càmera al seu rostre fins a desenfocar la imatge, la pel·lícula ens posa cara a cara amb la bogeria absoluta d’un home que balboteja frases poc coherents intercalades per silencis incòmodes que de vegades omple el germà, que aprofita el documental per confessar que ell també té una perversió: clavar-se ganivets, filferros i objectes afilats al braç per obtenir plaer eròtic. “T’impressiona?”, li pregunta a l’Issei. “No és res comparat amb això meu”, es limita a dir l’altre.

Una decisió valenta

Caniba va provocar nombroses desercions i molta divisió d’opinions entre un públic més acostumat a la sang i el fetge que als silencis i els desenfocaments. Ningú s’esperava tampoc que un documental acabés sent la pel·lícula més terrorífica d’una competició oficial que precisament ahir quedava vista per a sentència. Cal aplaudir la valentia dels programadors per programar Canibal en secció oficial: Sitges no es pot limitar a ser un aparador del cinema de gènere de cada any, sinó que té la missió d’explorar els límits i els extrems del bon gust i l’horror. El dia que el seu públic no es violenti amb cap pel·lícula del festival, estarà deixant de fer la seva feina.

També en competició oficial, Survival family ens mostra una cara més amable de la societat japonesa. La pel·lícula imagina l’apocalipsi que sobrevindria si, d’un dia per l’altre, tots els aparells electrònics deixessin de funcionar. Fugint de la foscor habitual del gènere apocalíptic, aquesta distopia atípica prefereix moure’s en un registres gairebé còmic seguint les peripècies d’una família japonesa que, davant la falta de menjar i aigua de les ciutats, emprèn un viatge al poble de l’avi, un pescador amb hort propi. Survival family té el seu encant com a faula ecologista, però és empipador que, tot i que la llei i l’ordre hagin desaparegut i la fam campi a plaer, tothom continuï sent amable i civilitzat. Calen moltes dosis d’ingenuïtat per empassar-s’ho, sobretot després de veure Caniba.

Happy Death Day no va més enllà de la seva premissa de reversionar Atrapat en el temps en clau de slasher. És a dir, fer-li reviure a una universitària el dia de la seva mort a mans d’un psicòpata emmascarat fins que esbrini qui és l’assassí. Divertida i simpàtica, la cinta cobreix la quota de terror referencial i autoconscient del festival, però l’oblidarem tan bon punt caigui el teló d’aquesta edició de Sitges.