Marc Crehuet: “El canvi social és possible, però nosaltres canviem?”

En algun moment havies imaginat que El rei borni

Al principi, ni la més remota intuïció. La vaig escriure per encàrrec del Jordi Casanova per a la seva Sala Flyhard i després s’ha anat adaptant a altres sales i formats i he anat comprovant la seva versatilitat teatral. Fins que el Joaquim Oristrell em va suggerir que es podia convertir en una pel·lícula. La idea em va agradar i com que també sóc realitzador m’hi vaig posar.

És la teva primera pel·lícula però el cine no t’és gens aliè.

Gens ni mica! Els meus pares eren molt cinèfils i de petit vaig veure 50.000 vegades Els goonies. Més tard, algunes pel·lícules que vaig veure em van fer despertar altres matisos de la cinefília.

Quines?

Te’n diria quatre: Mort entre les flors i Barton Fink, dels germans Coen; Cor salvatge, de David Lynch, i El padrí III, de Coppola.

Tres són del 1990 i una del 1991. Molt ben localitzades temporalment!

Sí, és veritat! Té sentit que sigui així perquè assenyalen el moment en què les pel·lícules em van fer adonar del poder dels recursos expressius i de la realització cinematogràfica. Les veia i jugava mentalment a pensar com filmaria jo les històries que m’imaginava. Amb els tràvelings dels Coen o amb un muntatge com el del final d’ El padrí III? Una fabulació que em va fascinar.

Els espinosos serrells del cas Quintana, la sentència del cas Benítez... S’estrena El rei borni

T’asseguro que no he mogut cap fil perquè això passi, eh? [Bromeja.] És molt evident que hi ha una crisi de sistema molt important. Per molts pegats que s’hi posin hi ha un esquema global que convindria resoldre, el que coneixem com a capitalisme té esquerdes profundes que semblen del tot irreparables.

Costa creure en els miracles, però en l’últim any n’hi ha hagut algun, no?

Sí, l’arribada d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona era molt difícil de creure fa uns anys, i ara mira. I anant una mica més lluny: els EUA amb un president negre. Esperem que no guanyi Trump! Tens raó, els canvis socials són possibles, però i nosaltres? Canviem? No tinc clar si estem preparats.

Què vols dir?

¿Ens sabem posar en la pell de l’altre? ¿Sabem actuar en benefici del bé comú? ¿Sabem fer que l’altruisme s’imposi a l’egoisme? A El fuste torcido de la humanidad, Isaiah Berlin fa reflexions molt interessants sobre aquestes i altres carències de la condició humana.

¿Et sorprendria que hi hagués protestes dels sindicats policials, disconformes amb la mirada crítica del film?

Amb l’obra de teatre no va passar res gaire rellevant. Sé que alguns policies van venir d’incògnit a veure el muntatge i fins i tot en una funció a Girona vaig parlar amb alguns. Tenien algunes objeccions però tot va ser molt civilitzat. No crec que ningú pugui indignar-se, i més tenint en compte que està narrat en clau de comèdia.

Tens un elenc d’actors molt fidel!

Neix de l’admiració professional mútua, la qual cosa no vol dir que no ens puguem fer el salt quan ens convingui! És molt satisfactori haver crescut junts, teixint complicitats i aprenent els uns dels altres. Des de la Xarxa de Televisions Locals, passant per Pop ràpid i el teatre que hem fet plegats, amb El rei borni al davant, esclar. Seguim jugant junts i ens ho passem molt bé.

Et vas plantejar anar més enllà del text teatral?

Sí, en la primera versió del guió hi havia nous personatges, nous espais i imatges de manifestacions però es perdia l’asfíxia necessària. Volia un look quasi de pel·lícula de terror, volia artificialitat en l’espai, que fos com una casa de nines, com aquell barri residencial de Vellut blau on apareix una orella en un jardí.

Caram, segona al·lusió a David Lynch!

Combina el naïf i l’horror com ningú. De fet, al principi volia rodar el film en blanc i negre, tipus Eraserhead, però el Xavi Giménez -el director de fotografia- em va convèncer de fer-ho en color, i em va proposar aquest look tan especial i del qual estic tan i tan content.

Has notat una bona reacció del públic?

Sí, al Festival de Màlaga, però tinc ganes de més! Allà vaig poder escoltar silencis tensos i diverses tipologies de riure. Riure amb la O, que és quan no t’hi atreveixes gaire. O amb la A, molt més obert, quan se suposa que la rialla està més permesa. Aquestes observacions permeten fixar-se amb la llosa moral que pesa sobre la llibertat de passar-s’ho bé.

Els riures també assenyalen maneres diferents de fer humor.

Sí, l’humor evasiu, per exemple. O l’humor de la incomoditat, el que treballen Ricky Gervais o Louis C.K. Aquest és el que fa pensar i el que desmunta visions preconcebudes. Reivindico moltíssim l’humor com a arma.