FRIDAY I’M IN LOVE
Cultura11/07/2019

Cantar sobre els diners com la Rosalía

Drake, Cardi B, Bad Gyal, C. Tangana... Pràcticament tots els artistes de l’anomenada música urbana han cantat sobre els diners. D’on ve aquesta obsessió? Per què ens sembla obscena?

Borja Duñó
i Borja Duñó

Aningú se li escapa que des de fa uns anys la retòrica dels diners ha anat guanyant terreny en les lletres de la música popular. Des que Barrett Strong va cantar aquell Money (that’s what I want) l’any 1959, ha plogut molt i hi ha hagut moltes i variades referències a la qüestió monetària, però mai tantes com ara, molt probablement per influència de les lletres hiperbòliques del rap, on ha estat també habitual cantar sobre els diners. “ Cash rules everything around me ” [L’efectiu ho governa tot al meu voltant], deien els Wu-Tang Clan a C.R.E.A.M. l’any 1993. En una comunitat tan maltractada com l’afroamericana, els diners esdevenien un símbol contra la misèria causada per una estructura social blanca i essencialment injusta. Els bitllets amb cares de presidents morts significaven -un cop abandonat l’ideal de la lluita col·lectiva- el triomf individual contra l’adversitat.

Als anys 50, als joves del rock’n’roll els calien diners per sortir de festa i divertir-se. Als anys 90 els joves del gueto volien els diners per elevar-se per sobre de la pobresa i la frustració. Quines sortides podia tenir un jove afroamericà per escapar-se d’una vida miserable? A ulls de molts, les úniques opcions eren triomfar en l’esport o en la música. O dedicar-se al tràfic de drogues. El gangsta rap va ser la música que va popularitzar la glorificació dels diners, però ¿això d’aconseguir cotxes cars i comprar ampolles de Dom Pérignon per impressionar les noies (sí, el masclisme del gangsta rap ) ens ho hem de prendre realment al peu de la lletra? Quantes d’aquestes lletres són simples exageracions? Quina part era autoparòdica? ¿Realment aquests músics portaven una vida de gàngster? ¿Fins a quin punt representaven un troleig de la vida capitalista mostrant-ne la seva cara més grotesca? Cal pensar que el que aconseguia guanyar-se la vida rapejant ja no calia que delinquís, tot i que seguís cantant sobre el tema. És cert que Tupac Shakur i Notorious B.I.G. van morir assassinats, però ¿tots els rapers són necessàriament violents pel fet de cantar sobre la violència? La resposta podria amagar-se en una pregunta anàloga: ¿Tarantino és violent pel fet de mostrar violència a les seves pel·lícules?

Cargando
No hay anuncios

Agradi més o menys, el rap ha creat una sèrie de tòpics que es reprodueixen en molts estils que ara anomenem urbans, del trap al pop més comercial. Els diners apareixen en lletres de Drake, de Kendrick Lamar, de Bad Gyal i de C.Tangana. Cardi B va tenir un gran èxit el 2018 que es deia simplement Money i Rosalía ha triat el tema per fer la seva primera rumba en català. En el seu cas, sembla força obvi que el to utilitzat és paròdic: fa servir el tòpic de la celebració de la riquesa però el porta a un terreny jocós. A més, la segona part de Fucking money man dona la rèplica al Vull ser milionària i diu que Dio$ no$ libre del dinero. Quina de les dues Rosalías ens hem de creure? Potser ni una ni l’altra.

Al contrari del que passa amb el cinema, o amb les novel·les, en la música identifiquem la persona que canta amb el personatge que interpreta. Tots sabem que la veu narrativa d’un llibre no ha de coincidir necessàriament amb la de l’autor, però en la música acostumem a fer-nos un embolic.

Cargando
No hay anuncios

Aleshores, ¿tantes lletres glorificant els diners volen dir que la joventut actual és eminentment egoista i individualista? Segurament no ho és més que la societat que els envolta. Venim d’una moral cristiana que ens diu que els diners són una cosa impúdica, i aquestes lletres ens semblen gairebé obscenes. Ens escandalitzem sense voler entendre que aquest món exagerat i fictici potser existeix com a reacció als 5 euros l’hora del McDonald’s, als eterns contractes de pràctiques o al fet d’haver de tornar al poble després d’haver malgastat els estalvis en un màster que no t’ha servit de res. ¿Ens hem d’emprenyar perquè es cantin cançons sobre un luxe fictici i no sobre la lluita de classes? Potser és que no donem gaires raons a les noves generacions per creure en la revolució. Potser hauríem de recordar més sovint que, massa vegades, les nostres comoditats són la seva precarietat.