El cantant de Txarango s’aboca a la solidaritat amb els presos del Nepal

BarcelonaFidel al seu compromís amb el canvi social, el cantant Alguer Miquel ha aprofitat l’aturada dels Txarango per posar en marxa Casa Terra, un projecte per fer costat a entitats locals que no tenen el paraigua de les grans ONG ni accés als seus mecanismes de finançament. La idea va sorgir després d’un viatge al Nepal per conèixer la feina d’Indira Ranamagar, una activista que es dedica a treure les criatures de les presons. “Vam anar a parar al Nepal després de l’última gira. Fa anys que destinem diners que genera el grup a col·laborar amb projectes que ens han impactat, però de manera puntual. Sentíem que havíem de col·laborar de manera més perenne”, diu Miquel.

Al seu costat, Indira Ranamagar, fundadora de Prisoner’s Assistance Nepal (PA Nepal), assenteix. Fa dies que recorre Catalunya explicant com ha tret de les presons dos mil nens i nenes que estaven empresonats amb els seus pares, els ha donat sostre i formació i ha facilitat la reinserció de les famílies. “Tenia 18 anys quan vaig veure per primer cop nens i nenes entre reixes, i allò em va canviar”, recorda. Ella havia nascut en una família humil i, com la majoria de nenes del seu país, no podia anar a l’escola. Va aprendre a llegir i a escriure tota sola, amb els llibres dels seus germans i fixant-se en com feien els deures. Va aconseguir una beca i es va incorporar a l’activisme de la mà de l’escriptora i defensora dels drets humans Parijat. “Em preguntava per què nens i nenes innocents han d’estar castigats en un lloc on estan exposats a la desnutrició, la violència, els abusos o l’explotació”, explica.

Set mil dones i set mil criatures

No hi ha dades oficials, però l’ONG calcula que al Nepal hi ha unes set mil dones empresonades i una xifra semblant de criatures. “Molta gent humil acaba a la presó perquè els traficants els enganyen. A més, pateixen un fort estigma: si el pare i la mare són empresonats ningú es vol fer càrrec dels fills. És una suma de pobresa i tradició”, diu Ranamagar.

Prisoner’s Assistance Nepal treballa donant suport a les famílies dins i fora de les presons. Ofereixen formació ocupacional als pares i les mares que compleixen condemna i intenten que el tràngol per als fills sigui el mínim possible. Han muntat centres de dia davant de quatre presons perquè les criatures menors de 5 anys tinguin un entorn segur i una bona alimentació de dia i alhora puguin continuar estant cada nit al costat de les seves mares, que reben menjar i roba. Quan es fan més grans, els nens i nenes poden anar a una de les disset cases de l’organització, però sense perdre el contacte amb els seus pares, a qui segueixen visitant regularment. “El vincle familiar és el més important: et dona seguretat, protecció, amor i un somriure. I això no s’ha de trencar”, diu la treballadora social nepalesa. Les criatures estudien i es formen en algun dels tallers d’artesania, així quan creixen poden donar un suport econòmic a les seves famílies, i els pares i mares també reben ajuda a la reinserció quan surten de la presó.

El projecte es completa amb granges que serveixen el menjar als centres. “La sostenibilitat forma part de la nostra essència”, diu Ranamagar, que arrufa el nas quan li oferim un cafè en un got de plàstic (“Això et mata, ho saps?”). I encara tenen temps per a un programa d’escolarització i empoderament de les noies, que inclou tres escoles i coses tan simples i efectives com facilitar-los bicicletes per poder anar a classe i tornar aviat a casa.

Ranamagar en va tenir prou amb un mes per convèncer la veu dels Txarango que valia la pena apostar pel seu projecte. “Qui té els diners són grans entitats europees o nord-americanes, i des de la nostra lògica acabem tutelant el desenvolupament d’altres països. La solució per als nens que estan a les presons del Nepal no és que un europeu se’n faci càrrec, sinó que allà canviïn les coses perquè el país se’n responsabilitzi. I això només es pot fer des de la comunitat. Els projectes que hem conegut arreu del món, des de Palestina fins al Senegal o els indígenes del Brasil, no tenen accés a fons econòmics. Però nosaltres vivim a Europa i els podem aconseguir, i també donar-los visibilitat. Casa Terra és una proposta per mantenir un vincle regular, i tots els diners van a l’entitat de la Indira. Amb el temps volem anar incorporant altres projectes, sempre locals, que tinguin un reconeixement i que la gent hi pugui col·laborar d’una manera senzilla des d’aquí”, explica Miquel.

I mentre treballa en el pròxim disc dels Txarango, que podria estar enllestit a la primavera (“Portem un any fora dels escenaris i ja ens agafa el cuquet”), Miquel ha tingut temps d’acompanyar l’activista nepalesa a Wad-Ras, la presó de dones de Barcelona. “Les internes es van posar a recollir diners per fer una aportació a Casa Terra. És meravellós: si el teu cor és on ha de ser, tens amics a tot arreu. Aquesta és la civilització que defensem”.