El cantant de Madness taca una brillant estrena del festival In-edit

Barcelona“Així que ja sou lliures?” va preguntar Suggs, el cantant de Madness, observant Santa Maria del Mar mentre s’encenia una cigarreta. “Avui sí, demà ja ho veurem”, va contestar-li el novel·lista Kiko Amat, assegut al sofà. L’escena passava a la tercera planta d’una macrobotiga d’ulleres del Born, patrocinador de la conversa de divendres, entre el músic i el realitzador Julien Temple, en què l’escriptor feia de moderador. La trobada, privada i amb la presència d’una trentena de seguidors com a testimonis, era la primera parada de l’estrena mundial de My life story -en el marc del festival In-edit-, la pel·lícula sobre la vida de Graham McPherson, conegut com Suggs.

Tot i que el seu líder va afirmar que van ser “la millor banda d’Anglaterra de començaments dels 80” -una frase que faria trontollar l’ego de Morrissey i Robert Smith-, la realitat és que la seva aparició suposà un miracle, gairebé irrepetible, en el món de la indústria musical: el d’un grup de working class hero’s que recuperava una música marginal -l’ska- i la portava a les llistes d’èxit de tot el planeta i es mantenia, pràcticament tota una dècada, com una de les bandes més solvents, populars i divertides del Regne Unit.

L’humor és una de les coincidències en tota l’obra de Suggs, i va fer-ne gala a la trobada, en què va parlar d’influències, cançons i la vida al Londres dels anys setanta. És aquesta etapa la que centra bona part de My life story, que es veuria a la nit al teatre del CCCB. Abans de la projecció, el director Julien Temple ja avisava que la cinta seria “una celebració sobre algú que no ha parat mai de fer coses”. Fruit d’aquesta hiperactivitat, el cantant de Madness va preparar, l’any 2012, una stand-up comedy en què repassa la seva vida tot just arribat a la cinquantena. El documental és la gravació d’aquest espectacle acompanyada de recreacions, imatges d’arxiu i música en directe, ajudat del pianista Deano Mumford.

Actuació desafortunada

Durant l’hora i mitja de metratge el protagonista canta, balla, riu -i fa riure-, analitza i relata la història de la seva vida. Parla dels locals de mala mort del Soho de la seva infantesa -prou sovint havia d’esquivar xeringues (el seu pare, amb qui pràcticament no va conviure, moriria de sobredosi)-, de les baralles de hooligans, de les campanes a l’institut i de la fauna tribal de la ciutat: mods, skinheads, teddy boys, rockers. McPherson parla d’ell mateix mentre retrata amb precisió l’adolescent de classe obrera londinenca canònic de fa quaranta anys. És una autobiografia, però també una brillant crònica de l’edat d’or de la subcultura britànica.

Els fans de Madness presents -els polos Fred Perry poblaven la platea- van gaudir amb el farcit d’anècdotes del grup: la primera formació com a North London Invaders, els assajos seminals al subterrani d’un dentista, la vital trobada amb Jerry Dammers, de The Specials, les gires amb la 2Tone army i l’èxit a escala planetària. I la caiguda posterior, esclar, quan l’any 1986 el grup es dissol. L’última part de My life story és la del Suggs adult, pare de dues criatures i provant la televisió, el cinema, la stand-up comedy i acabant, és clar, amb la tornada a l’activitat de la banda. Un documental divertit, d’exaltació a l’amistat, un cert ressentiment familiar i velats homenatges als seus herois (The Kinks, Ian Dury, la Motown, l’ska jamaicà).

Tot anava bé fins que el cantant de Madness va deixar d’aparèixer a la pantalla per fer-ho sobre l’escenari. En una actitud vergonyant i indigna d’un nom d’aquesta trajectòria, Suggs -s’havia anunciat que faria un petit xou després del documental- amb prou feines es mantenia dret, ni podia articular un parell de frases amb sentit. Això quan no es dedicava directament a insultar l’audiència o a colpejar el piano. Els que fa anys que ens dediquem a anar de concert hem vist alguns dels nostres músics favorits en condicions lamentables, però molt poques, o cap, com la de Suggs divendres. Després d’interpretar, per dir-ho d’una manera generosa, Baggy Trousers, My girl, It must be love i una versió de Lola dels Kinks, va abandonar el teatre fent un favor a tots els presents, que miraven, atònits i incrèduls, un espectacle entre ridícul, patètic i dantesc.

L’In-edit continua

Després de tres jornades en què ja s’han estrenat alguns dels documentals més reeixits d’aquesta edició ( Liberation day, My life story, Cassette: a documentary mixtape, Queercore: how to punk a revolution ), l’In-edit afronta la seva primera setmana de festival amb un bon grapat de propostes. Hi destaquen Faithfull, on es repassa la carrera de Marianne Faithfull, American Valhalla, amb Iggy Pop i els Queens of the Stone Age, Chasing trane, amb John Coltrane de protagonista, i Where you’re meant to be, el viatge per l’Escòcia rural d’Aidan Moffat, excantant del duet de culte indie Arab Strap, que dilluns també actuarà en directe després de l’estrena als cinemes Aribau. En el programa també hi ha un bon nombre de documentals catalans.