Un cant a la vida i a la sanitat pública
Valérie Donzelli dirigeix i protagonitza Declaración de guerra, una ficció basada en la seva experiència com a mare d'un nen amb càncer. El film és un cant a les ganes de viure i a la sanitat pública francesa.
BARCELONA.El 30 d'agost del 2011 el diari francès Libération va saludar l'estrena de Declaración de guerra dedicant-li la portada. El gest reconeixia el talent artístic de la directora Valérie Donzelli, també guionista i protagonista de la pel·lícula juntament amb Jérémie Elkaïm. Però sobretot valorava el coratge polític d'un film que és alhora un cant a les ganes de viure i un elogi de la sanitat pública.
La pel·lícula explica des de la ficció l'experiència de Donzelli i Elkaïm com a pares d'un nen amb càncer. Ells mateixos interpreten els papers de Roméo i Juliette, dos joves enamorats, la vida dels quals canvia quan al petit Adam li troben un tumor cerebral. Aquesta és la declaració de guerra que tot ho trasbalsa. A partir d'aquí es podia aixecar un melodrama heroic sobre l'esperit de superació o un documental d'autoajuda i catarsi.
Donzelli, en canvi, fa tot el contrari: filma un antidrama, un retrat de la intimitat de la guerra contra el càncer en què l'emoció també es transmet mitjançant la comèdia, l'acció i el musical. Comèdia perquè el to de la pel·lícula és fresc i perquè, malgrat la malaltia, també hi ha moments per a l'esbarjo. Acció perquè no hi ha res més trepidant que lluitar per la vida amb ganes de viure-la. I musical perquè la banda sonora -amb cançons de Benjamin Biolay, Laurie Anderson, Peter Von Poehl i Sebastien Tellier- hi té un paper essencial en el dibuix de les emocions dels personatges.
Socialitzar el combat
En una escena, la parella decideix que no faran la guerra pel seu compte, que no buscaran respostes mèdiques a internet. "No intentem saber-ne més que els metges, d'acord?", diu Roméo. El que fan és compartir la lluita amb la família, els metges i l'equip sanitari. Donzelli socialitza el combat i explica la seva història sense presentar-la com un cas excepcional. No hi ha heroisme individual, sinó un reconeixement de la feina col·lectiva. Aquest és el valor polític que van veure a Libération . Contra el vent del campi qui pugui individualista, la pel·lícula aposta per l'amor i la sanitat pública.
