Canons, precs i refugiats a Santa Maria del Pi
Mil anys de documentació de la basílica seran accessibles al públic després d’una reforma de tres anys
BarcelonaEntre els dies 13 i 17 d’octubre de 1714, en un magatzem instal·lat a les drassanes, els capellans de Santa Maria del Pi van entregar al duc de Berwick cinc canons i un canó de pistola. Aquells dies a les drassanes hi havia un tràfec constant. Tots els que havien perdut la guerra davant Felip V van haver de lliurar les armes als vencedors. La qüestió, però, és: ¿per què l’església de Santa Maria del Pi tenia cinc canons? “No és poca cosa, feien falta de 15 a 20 artillers per disparar-los. No sabem per què estaven tan ben armats, però és segur que tenien els canons i que els van entregar. En conservem el rebut”, assegura l’arxiver i conservador de la basílica de Santa Maria del Pi, Jordi Sacasas.
No és l’únic paper que conté un dels arxius eclesiàstics més importants de Barcelona. Durant mil anys -el document més antic de la basílica de Santa Maria del Pi és del segle XI- feligresos i capellans ho han anat guardant tot. “He catalogat un 85% de l’arxiu, són unes 1.500 caixes, i calculo que quan acabi tindré 200 metres lineals de documents”, assegura Sacasas.
La feina de restauració de l’arxiu, que avui reobre les portes, ha durat tres anys. “És un arxiu públic, tothom que ho vulgui podrà venir a consultar els documents”, assegura Sacasas. No ha sigut una tasca fàcil. Amb l’esclat de la Guerra Civil, la comunitat que gestionava l’arxiu va desaparèixer. Els papers es van salvar pels pèls. A primera hora de la tarda del 20 de juliol del 1936 un grup d’incontrolats van entrar a l’església amb bidons de gasolina amb la intenció de cremar-la. Tanmateix, Santa Maria del Pi va tenir més sort que Santa Maria del Mar, que va veure com els seus arxius es reduïen a cendra. Els funcionaris de la Generalitat republicana, encapçalats pel director de la Biblioteca de Catalunya, Jordi Rubió, i Pere Bohigues, van aconseguir, amb l’ajuda dels veïns, accedir a la rectoria des del carrer Cardenal Casañas. Van pujar a l’arxiu i en van poder treure les caixes i els lligalls. “Ho van posar en sacs i ho van portar a la Biblioteca de Catalunya, i més tard a Viladrau. Els que van salvar l’arxiu explicaven que mentre treien els papers es cremaven els peus”, diu l’arxiver. Els arxius van tornar a la basílica de Santa Maria del Pi després de la guerra, entre 1941 i 1943. “Els dos capellans que se’n van fer càrrec fins al 1992 van seguir els seus propis criteris i no hi havia un catàleg raonat. Per trobar alguna cosa t’havies de submergir en els papers”, explica Sacasas.
Capellans armats
De la Guerra de Successió hi ha molts altres documents. Per exemple, les actes de defunció dels capellans que van morir disparant. Entre ells hi ha el canonge i sagristà de la catedral de Vic, Ramon de Berardo i Morera. També hi ha els rebuts dels préstecs que feligresos i capellans de l’església van donar a la Generalitat perquè “no deixés entrar l’enemic” o l’acta de la reunió que van mantenir una setmana abans de la caiguda de Barcelona. “Havien de decidir si resarien o agafarien les armes. Van decidir dedicar-se a resar però ho feien per torns. En hores lliures alguns van agafar les armes”, relata l’arxiver. L’arxiu també conserva el registre amb les aportacions que van haver de fer feligresos i capellans per a la redempció de les campanes de la basílica. A l’època era habitual que, quan un exèrcit conqueria una ciutat, segrestés les campanes. Les podia fondre o demanar diners a canvi de tornar-les. Felip V demanava 3.000 lliures per les campanes de Santa Maria del Pi.
L’arxiu també conserva mobiliari dels segles XVIII i XIX. A les parets d’un armari del segle XVIII, per exemple, s’hi poden llegir els mesos de l’any, i a les prestatgeries hi ha un arxiu immens dedicat a sant Josep Oriol, que va ser beatificat l’any 1806 i canonitzat l’any 1909. El prevere barceloní va morir el 1702, però el procés de beatificació no va començar fins al 1754. “El volien fer sant abans de la Guerra de Successió, però no van poder perquè no tenien els diners necessaris. Els documents són fascinants perquè hi ha moltes entrevistes a la gent de l’època”, diu Sacasas. Hi ha autògrafs del mateix sant.
El capítol dels immigrants
A les caixes també s’hi poden trobar els registres de batejos, casaments, testaments, plets i processos, bans i notificacions, els acords de la comunitat des del 1379 fins al 1936 o les nòmines dels capellans. Hi ha documentació que té poc més de deu anys, com la que recull el que va succeir dins de l’església el 20 de gener del 2001, quan centenars d’immigrants irregulars van ocupar-la i van iniciar una vaga de fam per reclamar permisos de residència. Després de 17 dies de vaga i 46 de tancament en una desena d’esglésies de Barcelona, els van aconseguir.
Els 500 anys d’història del Bací del Pobre Vergonyant
En un bagul de fusta tallada del segle XV s’ha conservat la documentació de més de 500 anys d’història del Bací del Pobre Vergonyant. Aquesta institució que ajuda els més desafavorits encara existeix. En el passat, els administradors o baciners d’aquesta institució es col·locaven a les portes de les esglésies o en places i portals per recollir diners i després repartir-los entre els més pobres. “Hi havia els pobres de solemnitat i els pobres vergonyants. El Bací del Pobre Vergonyant també deixava diners perquè els vergonyants, persones de classe mitjana que ho havien perdut tot, poguessin refer-se i sortir-se’n”, explica Jordi Sacasas.