El canonge medieval que ideava murals

BarcelonaEls murals romànics estan plens d’imatges que queden gravades a la retina, des dels pantocràtors i les marededéus fins als detalls ornamentals més vistosos. Però, alhora, molt sovint estan envoltats d’un vel molt gruixut d’anonimat: es coneixen els noms de pocs pintors i artesans i es desconeixen els noms dels rectors de les esglésies o els intel·lectuals que els van encarregar que pintessin un cicle determinat. L’església de Sant Salvador de Polinyà s’està convertint en una excepció destacada gràcies als estudis de Jesús Alturo i Tània Alaix, que s’han capbussat en la història d’aquestes pintures des del segle XI fins a l’actualitat.

Amb el llibre L’església de Sant Salvador de Polinyà i les seves pintures i un article publicat recentment, Alturo i Alaix han cridat per primera vegada, o els han tornat a convocar, molts dels personatges que han estat relacionats amb els murals d’una manera o d’una altra. No és difícil imaginar-los a tots trobant-se a la sala del Museu Diocesà de Barcelona on hi ha les pintures. L’últim que s’ha incorporat a aquesta família és un destacat erudit originari del Llenguadoc i molt present a la Barcelona del segle XII. Segons els autors, l’encarregat de planificar el cicle iconogràfic de les pintures va ser el canonge, gramàtic i canonista Renall, que era el secretari del bisbe Oleguer, que les va consagrar l’any 1122. “La majoria de les vegades és impossible determinar qui ha sigut l’ideador del programa iconogràfic -diu Alturo-. En algun cas poden coincidir l’ideador del programa i els pintors, com devia ser el cas del taller de Ripoll, on hi havia monjos, que eren cultes, però aquest no és el cas de Polinyà”. En aquest sentit, els autors també recorden que l’església de Sant Salvador de Polinyà pertanyia al capítol de la catedral de Barcelona perquè a mitjans del segle XI el bisbe Guislabert l’hi va donar.

Les escenes representades als murals de Polinyà estan dedicades a la vida de Crist, des del naixement fins a la Passió, i també n’hi ha una altra extreta de l’Apocalipsi de sant Joan, l’objectiu de la qual era impressionar els feligresos. “El missatge de l’Església arribava a les persones que no sabien ni llegir ni escriure a través de les imatges”, explica Alturo, que és catedràtic de paleografia, codicologia i diplomàtica de la UAB. Tània Alaix és bibliotecària de la Biblioteca de Catalunya i és membre d’un seminari fundat per Alturo. No és la primera vegada que es capbussen en el món de l’art, ja que, abans dels murals de Polinyà, que es conserven al Museu Diocesà de Barcelona i a la mateixa església, van publicar dos estudis sobre el baldaquí de Ribes i l’antependi de Sant Joan de les Abadesses. En el cas de Polinyà no només s’han capbussat en els documents escrits. Al gener van fer públiques dues fotografies trobades a l’Arxiu Mas en què es pot veure el cap d’un àngel i un misteriós personatge barbut que formaven part del conjunt i que actualment estan en parador desconegut. “Des de la paleografia i la filologia, que són pròpiament la nostra especialitat, fem una aproximació interdisciplinària a les obres d’art, que és complementària a l’estilística dels historiadors de l’art més especialitzats”, afirma Alturo, que ja va publicar el Diplomatari de Polinyà -el primer d’una localitat europea- l’any 1985. “A través de la lectura dels documents ens podem acostar a la història de l’art”, subratlla Alaix.

A Polinyà, les seves investigacions fan un salt des de l’Edat Mitjana fins al segle XX. La primera notícia dels murals es remunta a l’any 1919 i el cap del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, Jeroni Martorell, els va incloure a la llista dels que s’havien de protegir juntament amb els del Pirineu. Una altra novetat que han aportat els autors és que els murals no van ser arrencats entre l’any 1930 i 1931. Malgrat que durant la Guerra Civil l’església va ser profanada i es va fer servir com a magatzem, per sort els murals no van ser destruïts, i l’any 1941 els va arrencar el restaurador Ramon Gudiol, que va comptar amb la col·laboració del seu germà Josep, que acabava de tornar del seu periple americà. “Es pot dir que el de Polinyà és el primer arrencament que Josep Gudiol va fer després de la Guerra Civil”, afirma Alaix.

Els murals van ingressar al Museu Diocesà l’any 1960, i un altre matís d’aquesta història prové del col·leccionista que va finançar l’arrencament, Joan Prats i Tomàs, que es va quedar l’escena més emblemàtica, Crist davant Pilat, i la va tenir penjada al seu domicili fins que la va deixar en testament al Museu d’Art de Catalunya l’any 1973.