La decepció de Nanni Moretti a Canes

CanesVint anys després de guanyar la Palma d'Or amb L'habitació del fill (2001), Nanni Moretti ha tornat al Festival de Canes amb el seu quinzè llargmetratge, Tre piani (Tres pisos). Pocs cineastes més habituals del certamen francès que aquest italià, d'altra banda un director que rarament decep. Fins ara. Al seu nou film, Moretti parteix d'un material aliè, la novel·la homònima de l'escriptor israelià Eshkol Nevo que desenvolupa les històries de tres veïns d'un mateix edifici de Tel Aviv. El director de Caro diario ha traslladat l'acció a un immoble benestant de Roma i ha dut a terme certes modificacions respecte al text original. Aquí també s'entrecreuen les vides de diferents veïns: el matrimoni de magistrats que formen la Dora (Margherita Buy) i el Vittorio (un Moretti aquí força secundari) veuen com el seu fill Andrea (Alessandro Sperduti) atropella mortalment una dona mentre condueix begut; la Monica (Alba Rohrwacher) té cura ella sola del seu nadó perquè el marit sempre està absent per raons de feina, fins al punt que els altres pares l'anomenen "la viuda"; i el Lucio (Riccardo Scamarcio) s'obsessiona pensant que el veí amb signes de demència que de vegades li vigilava la filla petita potser en va abusar un dia al parc. Tres històries desplegades en tres actes separats per intervals de cinc anys que permeten fer evolucionar o matisar les postures davant la vida dels protagonistes.

El cinema de Nanni Moretti destaca per una perspectiva sempre pròpia, tant en els seus films més lligats a l'autoficció com en les pel·lícules no biogràfiques en què deixa clara la seva visió del món. Però costa reconèixer la mirada de l'italià a Tre piani, el seu film més impersonal, fins al punt que no queda clar què interessa al director d'aquests personatges i els seus conflictes. La pel·lícula està travessada per reflexions al voltant de l'excés o la manca de responsabilitat i rigor moral, i s'exploren les distàncies emocionals dins d'una mateixa família. Però el to no acaba mai de quallar i als protagonistes els juga en contra el trasplantament d'Israel a Itàlia: els motius dels seus actes que aquí ens resulten desconcertants o poc creïbles probablement s'entenen millor en el context original. D'altra banda, Moretti patina força en la història que gira al voltant del consentiment sexual i les acusacions d'abusos. Un final reconciliador amb la vida no mitiga el desencís davant de Tre piani.

Sean Penn reincideix i firma de nou la pitjor pel·lícula de Canes

La presentació a Canes 2016 de Diré el teu nom (The last face) va canviar per sempre (i cap a malament) la forma de funcionar del festival. El cinquè llargmetratge dirigit per Sean Penn era tan ridícul i inconscientment racista que es va convertir en la riota de la crítica. A l'hora de la gala oficial, les crítiques negatives ja havien corregut com la pólvora per les xarxes. Així que l'organització va decidir de cara a l'any següent que ja no hi hauria més projeccions avançades per a premsa per evitar que les estrelles passegessin per la catifa vermella sabent que el seu film havia suscitat reaccions negatives.

¿No volíem caldo? Doncs Thierry Frémaux ha tornat a convidar Sean Penn al concurs per la Palma d'Or amb el seu nou film com a director, Flag day. Aquest cop tampoc ha sortit bé. L'actor ha convertit la pel·lícula en un projecte familiar al servei de la presentació de la seva filla Dylan Penn com a actriu. A partir del relat de Jennifer Vogel sobre la seva relació amb un pare delinqüent sempre a la fuga, Penn radiografia el vincle d'una dona jove amb un progenitor absent i criminal al qual, tanmateix, estima. El director pretén inscriure la pel·lícula en la tradició d'un cinema indie intimista que indaga en les possibilitats d'un estil de vida fora de la llei; alhora que reconstrueix la memòria familiar des d'una estètica vinculada amb el paisatge que arrossega els pitjors tics dels imitadors de Terrence Malick, amb tòpics com el de la protagonista acaronant les espigues d'un camp de blat. Fins i tot amb el precedent de Diré el teu nom, sorprèn com n'és de matussera Flag day en qüestions bàsiques com la fotografia i sobretot el muntatge. I a una actriu gairebé debutant com Dylan Penn li calia un director més objectiu que modulés els complicats registres dramàtics en què es mou la seva interpretació. Sap greu que aquesta miopia endogàmica provingui d'un cineasta que va arrencar la seva carrera amb títols tan interessants com Estrany vincle de sang i El jurament.