Julia Ducornau: "El canibalisme és com una rebel·lió punk contra tot"

BarcelonaEl canibalisme és sexi. Com a mínim en el primer film de Julia Ducournau, Crudo, que protagonitza la Justine, una adolescent a qui en el primer any d’universitat se li desperta un apetit ferotge per la carn humana. Premiada a Sitges (millor opera prima, Crudo arriba avui als cinemes amb ganes de cruspir-se tots els estereotips sobre el cinema de caníbals. “El que m’interessa dels caníbals és que són humans, però sempre se’ls representa en clau de monstres, com si fossin vampirs o homes llop -explicava Ducournau a Sitges-. És una manera de negar un impuls que tots tenim, la nostra part fosca. Per això he volgut que el públic es fiqués a la pell d’una caníbal, explorar-la des de dins i així obligar l’espectador a qüestionar-se la seva pròpia moralitat”.

Alta i espigada, Ducournau fuma amb gest nerviós i s’expressa amb una seguretat impròpia d’una debutant. De mare dermatòloga i pare ginecòleg, la seva infància va transcórrer entre converses sobre malalties i llibres de medicina amb il·lustracions que esgarrifarien a qualsevol. No és exactament una sorpresa que el seu director preferit sigui David Cronenberg. “M’agrada com mira els cossos de la manera més honesta i científica -diu-. De vegades cal mostrar les coses com són. El seu cinema ens confronta amb la nostra condició humana: som cossos fràgils que poden trencar-se”.

Un ritual de maduresa

El viatge que la Justine fa a Crudo, del veganisme heretat dels pares al canibalisme, té alguna cosa de ritual de trencament amb la infància, d’acceptació de la foscor que comporta la maduresa. “El canibalisme és com una rebel·lió punk contra tot -afirma la directora-. A través d’ella, la Justine escapa del determinisme familiar transgredint els valors de l’establishment”.

La pel·lícula no és una experiència còmoda per a l’espectador. En la seva projecció al Festival de Toronto hi va haver espectadors que es van desmaiar en una escena en què la protagonista té un accident mentre es depila les engonals. “No era la meva intenció! -es defensa Ducournau-. Però és veritat que intento fer pel·lícules orgàniques que construeixin un vincle entre el cos dels personatges i el públic, provocar alguna cosa en l’espectador. Ah, i l’escena de la cera no té connotacions feministes. És simplement un cos patint”.

Més enllà de l’escena de la cera, la sensibilitat feminista de Crudo. Ducournau pertany a una nova fornada de directores franceses que aborden els conflictes de gènere sense excuses, fugint dels clixés. “M’agrada molt que comparin el meu film amb Girlhood, de Céline Sciamma -diu-. Cada vegada hi ha més directores que creen personatges femenins que són tan universals com qualsevol personatge masculí. Anem en la bona direcció”.

En última instància, Crudo. Però aquí l’espectador no s’espantarà tant dels personatges de la pantalla com del que ell mateix pot arribar a sentir. “Per a mi és important que la gent entengui els caníbals, que plori per ells, que rigui amb ells -explica la directora-. Només quan reconeixes la teva part més fosca i la part més fosca de la humanitat pots convertir-te en una persona moral, evolucionar i créixer”.