El Canet Rock consolida una fórmula d’èxit

Canet De MarAl tren, camí de Canet, sovintegen samarretes de Txarango i Zoo. Són els dos grups que mobilitzen més passions entre el joveníssim públic del Canet Rock. Dues noies acorden que aprofitaran el concert de Sopa de Cabra o el d’Els Amics de les Arts per sopar. En qualsevol cas, volen estar al cent per cent quan toquin els Zoo, passada la una de la matinada, i seguir fins al final, fins que els Txarango acomiadin la quarta edició del festival mentre surt el sol.

El públic que ha fet seu el Canet Rock del segle XXI, i que aquest any ha exhaurit les 20.000 entrades posades a la venda (a 36 euros), ocupa el Pla d’en Sala amb ganes de divertir-se, ballar i socialitzar-se. I per això no calen reclams sofisticats ni ofertes suplementàries; n’hi ha prou amb un escenari, espai ampli amb un aforament que permet certa comoditat, serveis, barres i, esclar, la bona predisposició dels músics. Amb això s’ha aconseguit que la fórmula Canet Rock sigui un èxit entre els més joves. Tanmateix, aquest any hi ha hagut una relliscada, l’escassíssima presència femenina en el cartell d’un festival dirigit per dues dones.

L’ska, el patró rítmic de la festa, ja va sonar de bon principi. Raska van obrir l’escenari a les sis de la tarda posant en joc recursos festius, crides a favor de la llibertat d’expressió i “un món sense fronteres” i frases explícites com “policia és violència”. L’extraversió rítmica va seguir amb Hora de Joglar, que hi afegeixen swing i elements cubans, balcànics i fins i tot brasilers. El grup de la Garrotxa connecta les arrels transversals de la festa major amb les del Carnaval. La resposta del públic va ser entusiasta i participativa, i va acceptar el repte de seguir les coreografies que proposava el grup.

En aquest context, ¿com s’ho faria La Iaia, que la nit anterior havia estrenat el repertori del disc Tornar a ser u al Vida Festival? El trio de Vic remena referents musicals gens habituals en el cartell de Canet, i la rebuda va ser més aviat freda, també perquè la sonorització de la veu no era prou bona i va deslluir cançons com No sé què fer amb la meva vida. A poc a poc, la cosa va començar a rutllar, i les infal·libles progressions rítmiques del grup i la bona actitud del cantant Ernest Crusats van reconduir el concert. La Iaia encara no estan oferint el directe que són capaços de fer, però tot i així brillen per la singularitat i el compromís artístic. A més, ara com ara són imbatibles lligant espirals rítmiques i convertint els segments finals de cada cançó en catarsis elèctriques ballables. De fet, van convidar dos espectadors a ballar L’ós dalt de l’escenari, i quan van acabar amb Declaració de principis els problemes de l’inici de l’actuació ja s’havien esvaït totalment.

Els Gossos, que van ser rebuts amb crits d’independència, van bastir l’actuació amb l’àlbum Zenit com a argument, entre el folk-rockde Com abans i el caminar jamaicà de Dir-te amb la intervenció d’Alguer Miquel, dels Txarango. És una manera de relacionar generacions diferents, i el públic hi va reaccionar de bon grat, també quan Natxo Tarrés va reclamar “al govern d’aquí i al d’allà” que donin més importància a la cultura i quan va fer una crida a votar l’1-O. El concert va acabar ben amunt, amb una gentada corejant Corren, un clàssic del rock català que travessa generacions. El públic també va cantar amb Pau Donés, que va començar l’actuació amb Bonito i Grita i va seguir esquitxant el repertori amb una col·lecció d’èxits de Jarabe de Palo, inclòs La flaca. “Hem vingut a passar-ho bé”, va dir Donés, i aquest era l’esperit del Canet Rock quan, en el moment de tancar aquesta crònica, ja era fosc i encara faltaven per tocar Els Amics de les Arts, Sopa de Cabra, Zoo, Itaca Band...

De Status Quo a 'Despacito'

Just abans de Jarabe de Palo, Josep Maria Mainat, “guia espiritual” del festival, va fer una breu actuació. “Visca la república independent de Catalunya”, va dir abans de cantar dues versions amb lletres adaptades a la lògica sobiranista acompanyat d’una banda de rock. La primera, el Whatever you want de Status Quo: “Pa amb oli volem, volem votar i votarem”. La segona, The final countdown, d’Europe: “Som al compte enrere / pel primer d’octubre ja falta poc. / Vigila, Mariano, que pots prendre mal”. Coses que només passen al Canet Rock, un festival on per segon any consecutiu va tenir protagonisme Miquel del Roig, que va tornar a oferir actuacions de continuïtat entre concert i concert. Tot una festa major ell sol, Del Roig va cantar, i amb ell el públic, Me enamoré de Shakira, Despacito de Luis Fonsi i Voy caminando por la vida de Melendi, entre moltes altres, i fins i tot El seu gran hit d'Els Amics de les Arts... just abans del concert d'Els Amics de les Arts. Coses que només passen al Canet Rock.