Una canellera, sisplau, per a Antoni Bassas

BarcelonaEn realitat, aquesta crònica no hauria de tenir comes, ni encara menys punts. Explicar com és acompanyar un autor d’èxit en el seu periple de signatures per Sant Jordi hauria de ser alguna cosa com: rei t’escoltava cada matí Bassas dedica’l a l’Antoniu amb u sisplau m’encanten els teus comentaris i escrits soc la que et portava panellets de Sant Pere de Ribes cada novembre la meva ràdio només té Catalunya Ràdio jo he vingut des de Benicarló a posta perquè em signis el llibre i m’han robat el mòbil a l’estació per a l’Elisabet sense hac visca la República!

Però les hi posarem, esclar. Les comes i també els punts.

Són les onze del matí i Antoni Bassas canvia per tercer cop el cartutx de tinta Montblanc de la ploma –”vaig fer proves i era el que lliscava millor sobre aquest paper”– amb la qual signa exemplars del seu llibre ‘Bon dia, són les vuit!’. Cal fer ben bé mitja hora de cua per poder plantificar el volum a la tauleta, rebre la signatura i dedicatòria i fer-se la ‘selfie’ de rigor. Trenta segons de mitjana que es converteixen en vint quan la responsable de l’editorial veu que cal fer via, perquè si no serà l’hora de marxar a un altre estand –n’hi ha vuit de programats– i no es vol deixar ningú penjat.

I, certament, tothom marxa amb un somriure. Bassas és un periodista que connecta i això fa que mig minut sigui suficient per establir aquest afecte d’anada i tornada, genuí i còmplice, i més en un dia de Sant Jordi excepcional com el d’enguany. Aquest afecte evident el va cimentar catorze temporades el magazín matinal de Catalunya Ràdio i l’ha seguit cultivant tant com a corresponsal a Washington per a TV3 com en la seva última etapa, aquí a l’ARA. “Em dones una mica de calma diària”, li diu una fan. Enmig de la voràgine, Bassas troba el mig segon per girar-se cap a mi i puntualitzar algun fet. “Ho tinc comprovat: una de cada cinquanta persones s’equivoca i acaba dient «Ets fan meu!»”.

A la parada de la Casa del Llibre l’assumpte encara s’accelera més. I la cua no està ben organitzada: “Els americans fan molt bé les cues –em diu Bassas, en una altra confidència fugaç–, ja ho deia Josep Pla, quan escrivia que no tenen aquella vel·leïtat d’escamotejar el reglament”. Aguanta el tipus, però se’l veu més neguitós per no poder dedicar uns segons més a cadascú.

Però té una maleta plena de recursos per respondre a algunes de les frases que li llancen des de la gernació que pressiona contra la paradeta. “No canviïs mai!”, “L'hi diré al meu perruquer!” O bé, “Ets com de la família!”, “Ah, doncs ja vindré a dinar diumenge!” I també: “No em deixis mai!”, “Hi haurà un dia que serà inevitable”.

El fragor, però, també deixa moments en què el temps sembla que s’aturi. La primera signatura ha sigut colpidora: “Dedica’l sisplau al meu marit, que va morir fa deu dies. Aquest llibre ens hauria pogut donar molts temes de conversa”.

Aquestes trobades hipersòniques entre lector i autor –riu-te’n de les ‘speed dates’– acaben sovint en una encaixada. Signar de manera seriada ho porta bé, l’Antoni. Té el gest entrenat i una lletra àgil com el seu estil locutant. Però és en els moments d’encaixar la mà que el canell se'n ressent. Molta gent vol imprimir en aquesta sacsejada la intensitat que els desperta.

A la tarda, a la parada de l’ARA, es presenta una dona sense llibre. Li diu que es mereix un massatge a les mans. I, efectivament, abans que ningú pugui reaccionar la senyora pren la mà de Bassas entre les seves i s’aplica a destensar, dit per dit, la cansada mà del periodista. Es fa un silenci d’aquells màgics, que ningú gosa interrompre per la solemnitat del moment. El ritme frenètic s’ha aturat per uns instants i, per bé que la impaciència de fer avançar la cua flota a l’aire, ningú gosa apressar la improvisada massatgista. “Tant que has donat als altres, també has de rebre una mica, no?”, diu aquesta benefactora dels metacarpians a qui Bassas li demana el nom. Es diu Neus i quan marxa esclata un aplaudiment.

Calculo que, quan acabi la maratoniana diada, haurà estampat la firma en un miler d’exemplars del seu llibre. Per Sant Jordi, una rosa, un llibre i, també, una canellera per a Antoni Bassas.