Cançons per a moments històrics

Barcelona"Passi-ho bé, passi-ho bé / Passi-ho bé i moltes gràcies / Passi-ho bé, passi-ho bé / Passi-ho bé i fins l’any que ve”. Quan dissabte va acabar l’escorcoll a la seu del setmanari El Vallenc, la gent va acomiadar la Guàrdia Civil cantant un fragment de Passi-ho bé, una cançó popular que havia adaptat La Trinca a principis dels anys 70. Va ser una resposta espontània, i només el temps dirà si aquesta tonada es convertirà en alguna cosa més.

La musicòloga Anna Costal explicava divendres al Play, a propòsit de la sardana, que “les músiques no s’han de veure com un objecte estàtic tancat en una vitrina, sinó que tenen evolucions i valors simbòlics canviants”. És el que ha passat amb Passi-ho bé. La Trinca la va incloure en el disc Festa Major (1970), un treball justament al voltant del que indica el títol. En aquest context, la cançó es referia al moment en què la festa s’acaba i l’orquestra s’acomiada. A Valls, els veïns que es van concentrar davant El Vallenc van resignificar la cançó carregant-la d’un nou contingut simbòlic: humor contra la Guàrdia Civil, identificada com a eina d’una justícia repressora.

Aquest mecanisme, sovint espontani, no és nou, perquè la música té una gran potència com a transmissora simbòlica. Hi ha moltes cançons, com ara Grândola, Vila Morena, Don’t look back in anger, Kelmti horra, El pueblo unido jamás será vencido i el cor dels esclaus de l’òpera Nabucco, que s’han convertit en himnes per aclamació popular o perquè algun col·lectiu l’ha inserit en un esdeveniment concret. També n’hi ha que s’han fet expressament amb la voluntat de ser rellevants en un moment determinat, com ara Agafant l’horitzó, la cançó que els Txarango van llançar a principis de setembre com una crida a votar en el referèndum de l’1 d’octubre. Altres neixen com a himnes explícits, uns de resistència i altres de propaganda, uns per acompanyar revoltes i altres per legitimar maquinàries institucionals. I encara n’hi ha que han sigut utilitzades per bàndols contraris. Tot plegat demostra la importància de la música en els processos històrics com a catalitzadora emocional i política.

‘Grândola, Vila Morena’

La cançó de la Revolució dels Clavells portuguesa

“Grândola, Vila Morena / terra de la fraternitat”. Així comença aquesta cançó que el portuguès José Afonso va incloure al disc Cantigas de maio (1971). Estava dedicada a la Societat Musical Fraternitat Obrera de Grândola. Quan a la primavera del 1974 els oficials del moviment de les forces armades preparaven l’acció que acabaria derrocant la dictadura, van decidir que el 25 d’abril la cançó sonaria a la ràdio i que seria el senyal que confirmava la mobilització; unes hores abans havia sonat E depois do adeus, de Paulo de Carvalho, una altra peça pactada per engegar l'acció. Però Grândola, Vila Morena es va convertir en la cançó de l’anomenada Revolució dels Clavells sobretot perquè els portuguesos la van cantar.

Amb els anys, ha sovintejat en actes de protesta arreu del món. I fins i tot al Parlament portuguès, quan el moviment social Que se lixe a troika! Queremos as nossas vidas! va interrompre l’aleshores primer ministre Pedro Passos Coelho. A més de Grândola, Vila Morena, l’altre gran element simbòlic del 25 d’abril del 1974 a Portugal van ser els clavells, la flor que un soldat havia rebut d’una dona i que va posar en el canó d’un tanc. El gest, similar al de les protestes als Estats Units contra la Guerra del Vietnam als anys 60, es va repetir dissabte a Valls, quan una dona va lliurar clavells vermells als guàrdies civils.

‘Don’t look back in anger’

Una cançó dels Oasis que es converteix en un símbol contra el terrorisme

Aquest cas il·lustra perfectament la resignificació que pot tenir una cançó. Noel Gallagher va compondre el 1995 Don’t look back in anger, un tema que va formar part del disc boom dels Oasis, (What’s the story) morning glory? És una balada melancòlica i esperançadora, alhora que el vers clau és el que li dona títol. No miris enrere amb ira, no tornis a enfadar-te. Vint-i-dos anys després, aquest himne del britpop ha agafat una nova dimensió. El 22 de maig passat, mentre Ariana Grande acabava un concert al Manchester Arena, un atemptat va matar 22 persones. L’endemà, durant un minut de silenci en una plaça de la ciutat anglesa, una dona va començar a cantar Don’t look back in anger. A poc a poc s’hi va sumar tota la plaça i la cançó es va convertir en un himne contra el terrorisme.

‘Kelmti horra’

Cants de llibertat per a la Primavera Àrab

Les cançons de la cantautora tunisiana Emel Mathlouthi van ser arraconades pel govern tunisià, però la història va canviar a la Primavera Àrab, quan Kelmti horra [La meva veu és lliure], escrita el 2007, va ser adoptada pels manifestants que van forçar el derrocament de Ben Ali el gener del 2011. En general, la música va tenir un paper protagonista en les revoltes als països àrabs, i en molts casos la transmissió de les cançons va ser a través de YouTube, convertida en plataforma de difusió dels anhels de llibertat. Amb tot, les xarxes socials també van ser objecte dels atacs dels governs. Quan Kelmti horra i altres cançons de Mathlouthi van començar a escampar-se entre els manifestants, el govern tunisià va tancar la pàgina de Facebook de la cantautora i les emissores de ràdio van rebre l’ordre de no posar cap cançó seva. La mateixa Mathlouthi explica que va ser aleshores quan va adonar-se que aquest cop sí que Tunísia canviaria de debò.

‘El pueblo unido jamás será vencido’

La crida de Quilapayún a favor de Salvador Allende

El títol de la cançó El pueblo unido jamás será vencido és una consigna habitual en manifestacions i actes polítics, és a dir, la gent l’ha fet seva. És tan explícit el missatge que calen poques explicacions. Es tracta d’actuar des de la unitat popular. Aquest era el propòsit del grup xilè Quilapayún quan la va cantar en un concert a Santiago de Xile tot just tres mesos abans del cop d’estat d’Augusto Pinochet que va acabar amb la democràcia l’11 de setembre del 1973. “En els temps de la Unitat Popular de Salvador Allende vam voler fer una crida a la unió per impedir el que es veia venir com una guerra civil”, explica Hugo Lago, membre de Quilapayún des del 1972. Era una cançó d’advertència que la història ha situat com un emblema reivindicatiu. I plenament vigent. Com diu Lagos, “una cançó que parli d’aconseguir una millor distribució de la riquesa i de la justícia sempre serà vigent”.

‘Zimbabwe’

Un cant de Bob Marley per a l’alliberament africà

El jamaicà Bob Marley va ser un símbol per a les lluites d’alliberament a l’Àfrica. A l’àlbum Survival, del 1979, va incloure Zimbabwe, una cançó dedicada als guerrillers que lluitaven per acabar amb el règim colonial de Rhodèsia del Sud. Quan Robert Mugabe va aconseguir declarar la República de Zimbàbue el 1980, va demanar a Marley que actués al nou país. La seva cançó ja s’havia convertit en un himne, però el concert va ser agredolç: la policia va reprimir la gent que no havia pogut entrar a l’estadi d’Harare.

‘Lili Marleen’

La cançó de la Segona Guerra Mundial

Lile Marleen és un cas especialment singular. “Li correspon el dubtós honor de ser el millor eco de l’època més terrible”, escriu Rosa Sala Rose al llibre Lili Marleen. Canción de amor y muerte, publicat per Global Rhythm el 2008. La singularitat ve també per un fet excepcional: va ser cantada tant per soldats alemanys com per aliats durant la Segona Guerra Mundial. Hans Leip va escriure el poema el 1915, fruit de l’experiència a la Primera Guerra Mundial. No són versos bel·licistes, sinó fatalistes: el soldat que s’acomiada de la noia del fanal és la consciència de la mort imminent, o la consciència del soldat fantasma.

Quan la cantant Lale Andersen la va enregistrar l’any 1939, amb música de Norbert Schultze, Lili Marleen va ser un èxit a l’Alemanya nazi. Però durant la guerra la cançó va tenir una vida insospitada. Va ser la preferida dels soldats alemanys... i dels britànics que lluitaven al nord d’Àfrica. Segurament va ser així perquè els versos de Leip no apel·laven a la inflamació patriòtica sinó al sentiment més íntim dels soldats: la por a la mort. L’estat major britànic, impotent davant la bona rebuda de la cançó entre les tropes, va decidir que Lili Marleen era un trofeu de guerra. Els soldats, deia l’autoritat britànica, “s’havien guanyat el dret a cantar-la”.

‘Le temps des cerises’

El somni interromput de la Comuna de París

Hi ha cançons que sempre s’identificaran amb un moment històric. És el cas de Le temps des cerises [El temps de les cireres], una cançó amb lletra de Jean-Baptiste Clément i música d’Antoine Renard composta el 1866, cinc anys abans del somni llibertari de la Comuna de París. Va ser més tard quan la cançó va identificar-se amb aquell episodi insurreccional esclafat i reprimit. Clément, el 1882, va afegir una dedicatòria a Le temps des cerises, concretament a una infermera de la barricada del carrer Saint-Maur, la qual cosa ha fet que, encara avui, la cançó serveixi per recordar tots els que van morir defensant la Comuna.