Les cançons de codi obert de Maria Arnal i Marcel Bagés

BarcelonaI de sobte, tot encaixa quan Maria Arnal i Marcel Bagés comencen a interpretar amb veu i guitarra elèctrica cançons de “codi obert” que vénen de lluny i que es projecten en el present. “Per a nosaltres és interessant mirar la tradició oral des d’on som nosaltres i pensar que hi ha una continuació. Aportem alguna cosa a un riu que ja existeix, i aquest riu continua”, diu Arnal. Mirades lliures a la tradició oral, a fandangos, jotes, cants de batre, però sense afany arqueològic. Així són les peces dels EP Remescles, acoples i melismes (2015) i Verbena (2016), i així es perceben quan les toquen en directe, com faran aquest divendres a La Capsa del Prat de Llobregat dins del cicle #4Raons, el dia 12 a la Carbonera d’Olot i el 13 al CAT de Barcelona dins dels festivals BarnaSants i Tradicionàrius.

Maria Arnal, nascuda a Badalona el 1987, i Marcel Bagés, de Flix tot i que nascut a Lleida el 1980, constitueixen un d’aquells projectes difícils d’oblidar després d’un primer contacte per la força expressiva, per tot el que expliquen i per les relacions que busquen amb la pràctica musical. “Parlem d’una manera de veure el món que va molt més enllà de la música i que té a veure amb tot allò que és comú i amb la manera de gestionar-ho”, diu Arnal.

Remenen gravacions de camp per construir cançons d’alè popular, com l’Ovidi Montllor, que va incorporar el Cant del llaurador al context i al temps de la Nova Cançó. “De fet, nosaltres tenim la Cançó de la precària, que és una versió de la de l’Ovidi. Ell cantava: «Tant com estime la terra, ai mare!, i no vull ser llaurador, ai mare!» Nosaltres fem: «Jo sóc mare soltera, ai pare!, i no arribo a fi de mes, ai pare!» És la mateixa operació, però a partir de la lletra de l’Ovidi”, diu Arnal. I amb la guitarra elèctrica hi afegeixen un altre color que té a veure amb la naturalesa musical de Bagés, que ve del free jazz i de la improvisació.

El valor d’ús de les cançons

“Al Conservatori del Liceu vaig tenir un professor meravellós, el Dani Pérez, que em feia escoltar altres instruments per intentar crear aquell so amb la guitarra -diu Bagés-. Em va despertar aquesta curiositat, i quan vam començar el projecte amb la Maria vaig pensar com acompanyar amb l’elèctrica les jotes, per exemple, que és el que passa a la Cançó del taxista ”, afegeix. “Jo porto la cançó i treballem plegats a veure què surt. M’interessa molt treballar a partir de riffs molt potents, com fem amb els cants de batre, i anem buscant la sonoritat sense prejudicis”, afegeix Arnal.

De l’Ovidi també fan A la vida, una cançó que ha marcat “moltíssim” Arnal perquè transmet “una manera d’afrontar la vida molt honesta i empoderada”. Aquest exemple explica perfectament el caràcter d’un duo que lluny de voler fixar una manera d’interpretar s’estima més reivindicar el valor d’ús de la música. “El que fem no són ni actualitzacions ni recuperacions, sinó remescles. Ens interessen les relacions que s’estableixen amb les cançons perquè el que volem és fer-les útils”, assegura Arnal. Útils en el sentit que siguin capaces de “generar comunitat i vincles que et facin sentir menys sol al món, menys sol per afrontar tots els mals del dia a dia i menys sol per compartir les alegries”. Així de senzill. Com útils eren les que es van aplegar el 1963 a Montevideo en el cançoner Canciones de la resistencia española, i del qual recuperen la Cançó del taxista. “Hi ha patrons musicals que en cada època s’omplen amb els continguts del seu present, i que sense ser explícites poden funcionar com a cançons crítiques”, recorda Arnal.

Acompanyar moments de la vida

Arnal i Bagés tenen una història musical familiar pròpia. La tradició d'ella és “la sarsuela, les nadales” i sobretot els seus pares cantant. La d'ell inclou un avi músic. “L'avi és músic. Va ser sardanista i també componia sardanes –diu Bagés–. No és que jo ho hagi viscut molt, això, però sí que de petit m'hi portaven. A més, ell coneix molt bé el cançoner espanyol i el toca al piano. Però sobretot la música em ve del meu pare, un melòman tremend que em va gravar els Beatles al cap, per sort”. D'aquí Bagés va passar al jazz, i especialment al free jazz, un estil que té més a veure amb el que fa amb Arnal del que sembla. “El jazz és una música molt de carrer, molt de compartir i d'acompanyar moments de la vida. I el free jazz va ser un tornar a les arrels, a la música de banda de Nova Orleans, a posar-se a tocar i improvisar tots junts sense establir patrons predeterminats. Era tornar a una llibertat que segurament s'havia perdut”, explica.

D'aquestes dues tradicions personals sorgeix un projecte que Arnal reconeix inspirat en la feina de l'etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax. Tanmateix, com recorden sovint, ells no treballen amb un propòsit historicista ni per preservar models en un museu. Prefereixen l'experiència i la inspiració viva de músics com Pep Gimeno, Botifarra. “Ell és com una porta oberta a una forma de vida que és brutal que existeixi. L'admiro moltíssim i està totalment al servei d'aquestes cançons. I té un saber i una veu increïbles. Botifarra s'ha passat la vida enregistrant tots aquests avis, tot plegat forma part d'ell. No té la mirada arqueològica de revisar res, sinó que és ell mateix que continua aquesta tradició oral”, diu Arnal, que recorda amb especial il·lusió la vegada que Botifarra els va convidar a veure'l cantar un cants de batre.

Arnal no oblida que al País Valencià tenen una relació més natural amb les músiques de tradició oral. “Allà hi ha hagut realment una castració institucional molt forta. Per tant, aquestes cançons necessàriament han de tenir un significat més reivindicatiu”, diu Arnal, que al disc Verbena també inclou peces eminentment reivindicatives com Cançó de la Marina Ginestà, dedicada a la miliciana i a totes les persones que van patir l'exili després de la Guerra Civil.

Que avui sigui excepcional un projecte com el de Maria Arnal i Marcel Bagés, centrat en la transmissió oral de la música, parla també d'una pèrdua: la de cantar en família i en comunitat. “Cantar li prova a tothom, però hi ha molta gent que es castra i diu: «No, cantar no, que no en sé». Pensen en una idea de cantar bé o malament que en realitat no importa si cantar et prova. Com menys cantis pitjor ho faràs. La manera com s'està perdent la veu, treballar la veu, cridar i alçar el volum també és una metàfora molt forta d'aquests temps”, diu Arnal.

Maria Arnal i Marcel Bagés comencen a tenir l’agenda ben atapeïda, i més que l’hi tindran quan el boca-orella escampi la proposta.