CINEMA
Cultura21/07/2016

La cançó de Terence Davies

El veterà cineasta anglès adaptaamb extraordinària sensibilitat un clàssic de la literatura escocesa a ‘Sunset song’

Xavi Serra
i Xavi Serra

Més de 20 anys feia que Terence Davies intentava portar al cinema la novel·la de Lewis Grassic Gibbon Sunset song, el gran clàssic de la literatura escocesa del segle XX Sunset song que relata la lluita per la llibertat i la felicitat d’una dona jove, la Chris, nascuda en una família de camperols a l’ombra d’un pare tirànic i violent. Una història plena de ressonàncies amb l’univers familiar de l’autor de The deep blue sea que el director va descobrir d’adolescent a la televisió. “El diumenge a la nit sempre feien a la BBC algun serial sobre una novel·la clàssica -recorda-. I un va ser Sunset song, que em va fascinar. Més tard vaig comprar el llibre i em va semblar meravellós. Aleshores ja l’hauria volgut adaptar al cinema, però només tenia 18 anys i treballava de comptable, no era una opció gaire viable”.

Davies, el més petit de deu germans d’una família de classe treballadora de Liverpool, acabaria deixant la feina per estudiar teatre i dirigir el primer dels tres curts de l’anomenada Trilogia de Terence Davies. Els seus dos primers llargs, Veus distants i El llarg dia s’acaba, són un retrat de contorns autobiogràfics de l’Anglaterra dels anys 50, observada a través de la mirada d’un noi turmentat per la seva homosexualitat i la culpa catòlica. Un fresc familiar que orbita entre l’autoritària figura paterna i uns personatges femenins plens de força i en què la gent no necessita micros per posar-se a cantar. Davies és segurament el cineasta que millor ha capturat la bellesa dels cants populars, de la veu que s’obre pas en el murmuri abans de ser emparada per moltes altres veus en un cant alegre o trist, però sempre de germanor. “Vaig créixer en una família en què tothom cantava, ja fos al pub o a casa -diu-. És una part de la cultura del país que avui s’ha perdut”.

Cargando
No hay anuncios

Joventut crepuscular

A Sunset song els personatges canten cançons tradicionals. Al casament de la protagonista canten la núvia, el nuvi i tots els convidats. Quan marxen i els nuvis es queden sols la música encara sona, com un eco de la vida que deixen enrere. També es canta en la vetlla del pare de la Chris la balada marinera Spanish ladies que cantava Quint a Tauró, convertida aquí en lament fúnebre. I la mateixa pel·lícula és, com diu el seu títol, una cançó agredolça en què s’entrelliguen molts sentiments: la impotència de veure com el pare descarrega la seva violència sobre el germà de la Chris, la tremolor eròtica que provoca una carícia casual d’un desconegut, el dolç naixement de l’amor entre la Chris i un noi del poble, l’Ewan... Sunset song travessa la joventut de la Chris sense presses, aturant-se en els moments importants. És la pel·lícula més lineal de Davies, un director acostumat a trencar i remuntar les peces del relat. “Cal deixar fora tot el que no és necessari -afirma-. Obrir la porta, sortir de casa, agafar un taxi, arribar al destí...Tot això no importa! No és cinema, és geografia! El que importa són les emocions i el que impliquen. No hi ha res més avorrit que explicar una cosa que succeeix i després una altra. És millor saltar d’un moment viscut amb intensitat a un altre”.

Cargando
No hay anuncios

Els moments més dramàtics arriben en el tram final, quan l’Ewan marxa a lluitar a la Primera Guerra Mundial obligat per la febre bèl·lica de la societat i per un mossèn que afirma des del púlpit que “només els covards” rebutjarien la crida a les armes. Quan torna, l’Ewan ja no és el mateix. Alguna cosa l’ha convertit en un ésser ple de ràbia i frustració. “La guerra no transforma els homes en monstres, és la por. A la batalla de Somme va morir tanta gent... Mig milió de víctimes! L’esperança de vida al front era de setmanes i ell està a punt de tornar-hi. És normal que senti terror”.

A Sunset song crida l’atenció la reivindicació de la terra com a principi de vida. “Res perdura, només la terra”, afirma la Chris quan, alliberada del jou del seu pare, experimenta la joia de sentir-se responsable del seu destí. Aquí la llibertat no és fugir del poble a la ciutat, sinó treballar la terra i viure dels seus fruits. “Són grangers dominats per les estacions -diu Davies-. Si la collita és bona, l’any també ho serà. Ara la Gran Bretanya ja no és un país rural, però el lligam amb la terra encara està present en el sentit que tothom està connectat amb el lloc on va néixer. En el meu cas seria Liverpool, però no el d’ara, sinó el Liverpool en què vaig créixer, el dels anys 50. És una ciutat que ja no existeix, però encara viu al meu cor”.