'La canción de los nombres olvidados': història d’una amistat dins dels acords d’un violí

BarcelonaDirecció: François Girard. Guió: Jeffrey Caine a partir de la novel·la de Norman Lebrecht. 113 min. Canadà (2019). Amb Clive Owen, Tim Roth, Saul Rubinek, Catherine McCormack.

Les grans històries del món es poden explicar encara de moltes maneres. Encara que soni a sabut, a digerit, a certament tòpic, explicar els avatars terribles de la Segona Guerra Mundial a partir de la música –amb El pianista de Polanski sempre present, per exemple– fa funcionar aquesta història de dos homes units per sempre gràcies al so d’un violi, i resulta emotivament i dramàticament eficaç, per bé que fílmicament força formulària. És una d’aquelles pel·lícules en què tot és aparentment allà on toca, un d’aquells engranatges que s’endevinen massa prefabricats, pensats i executats com a maniobra comercial impecable, quasi a mode de bestseller cuinat per agradar, commoure i vendre com xurros. L’immens camp semàntic que són la Segona Guerra Mundial, l’Holocaust, el nazisme, etc., pren forma a través d’aquesta història d’amistat entre dos nens –un jueu polonès i un britànic– separats abruptament i retrobats gràcies a la petjada profunda que el mencionat so d’un violí ha deixat en el subconscient d’un d’ells i en la seva memòria auditiva i sentimental. El pas del temps no farà sinó fer créixer l’ànsia de retrobament, la recerca, la certesa que aquell comiat imprevist i dolorós no va ser per sempre.

Flirteja amb els aromes un pèl resclosits del telefilm, del cartró pedra, i els seus actors protagonistes viuen adherits a un encarcarament tirant a exasperant. El conjunt, però, floreix i esdevé prou reeixit gràcies a l’artesania del traç, la funcionalitat d’una mirada que és impersonal però que, aprofitant la força del contingut, la petja humanista que destil·la, a estones és raonablement magnètica. Ajuda a aconseguir-ho la presència de l’objecte en qüestió, el violí, esclar, i de la música que en brolla. El seu viatge a través del temps sens dubte té alguna cosa de fascinant.

Pensem, inevitablement, en El violí vermell, també dirigida per Girard, i en aquell trajecte de l’instrument, que passa de mà en mà, de continent en continent, des del Barroc italià fins als nostres dies. I és que el cinema també està fabricat per les connexions entre pel·lícules i creadors, entre obres de l’ara i de l’ahir, entre les històries i els seus possibles esqueixos. La cinefília en va plena, i és bonic descobrir aquesta mena d’intangibles, posar-los en valor, que siguin instants de veritat que injecten calat imprevist a obres no especialment distingides però sí bategants d’estímuls que ve de gust explicar. Com aquesta que ens ocupa, que versa sobre la potència desfermada de la música, la poètica del so que ens fa recordar, que fa que ens sigui impossible oblidar un instant del passat, una persona, una amistat perdurable.