La canción del mar

Vet aquí una pel·lícula d’animació orgullosa de la seva bidimensionalitat (per moments, és gairebé plana i estàtica), del seu infantilisme (sense lectures o picades d’ullet postmodernes al públic adult) i del seu pòsit tradicionalista (rimes i llegendes ancestrals). La canción del mar, tot i no ser tan rodona, enlluernadora i imaginativa com el títol anterior de Tomm Moore, produeix la fascinació d’un conte infantil il·lustrat amb inventiva il·limitada i cura extrema, d’una vidriera plena de detalls i detallets, d’un retaule d’un cromatisme absorbent. És una catedral de l’animació classicista! Ni prodigis 3D (sovint demos purament tècniques), ni stop-motion (encant vintage de vegades gratuït), ni res. La canción del mar, per moments, és tan espatarrant que la llegenda irlandesa que inspira aquesta filigrana artesanal és pràcticament secundària (i amb molts elements semblants als d’ El secreto de la isla de las focas, de John Sayles): en aquest film, el plaer, l’emoció i l’admiració són purament estètics. Si més no, contemplat des dels ulls d’un adult. |