El cosmos de Josep Clarà torna a brillar a Can Mario

PalafrugellEn uns temps tan incerts com els actuals l'art pot ser "un refugi", com diu Cristina Rodríguez-Samaniego, professora de la UB i comissària de la mostra que Can Mario, el museu de la Fundació Vila Casas a Palafrugell, dedica a Josep Clarà (1878-1958). Les seves escultures poden ser balsàmiques "per la seva bellesa terrenal, molt equilibrada i serena". L'exposició porta per títol Josep Clarà: L'univers de l'escultura i gairebé totes les obres provenen del Museu de la Garrotxa, que té el fons més important de l'artista després que el seu llegat es repartís a mitjans dels anys 90 entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i el de la Garrotxa enmig de la polèmica pel tancament del museu monogràfic de l'artista a Barcelona.

"El més fàcil hauria sigut prorrogar les exposicions que teníem i, en canvi, vam tenir molt clar que havíem de fer un sobreesforç per fer una programació d'estiu potent i atractiva", explica Àlex Susanna, director d'art de la Fundació Vila Casas. En lloc d'un recorregut cronològic, Rodríguez-Samaniego ha distribuït la seixantena de peces exposades –entre escultures, motlles i dibuixos– en cinc àmbits relacionats amb el taller, la relació amb els models, les peces en l'espai públic i la xarxa de relacions de l'artista.

S'hi poden veure alguns dels treballs més emblemàtics de l'escultor olotí, com Èxtasi, que va suposar el primer gran triomf de l'artista a París i La deessa, un exemplar de la qual és a la plaça Catalunya de Barcelona, i vuit surten a la llum per primera vegada des que van tancar el Museu Clarà. "La joia entre les obres menys conegudes és Nen adormit –diu Rodríguez-Samaniego–. Té la delicadesa i la suavitat del Clarà madur. També destaca un exemplar de Minerva, que és a l'espai públic a Madrid, i un baix relleu en pedra, Nen llegint, que té diverses textures i ens permet veure els processos de treball de l'escultor sobre la superfície de la peça". A més a més, es torna a exposar el relleu Neró i Locusta.

També tornen a la llum pública, en l'àmbit dedicat a la clientela i les relacions de Clarà, els retrats que va fer a Marion McCormick i Barbara Danielson, les filles del magnat Charles Deering, que va ser amic de Ramon Casas i Santiago Rusiñol i va encarregar la construcció del Palau de Maricel de Sitges. Els retrats es poden veure al final del recorregut formant un bosc. N'hi ha que revelen la feina més encotillada i solemne d'un encàrrec, com l'aristocràtic Retrat de M. Pia de Saxe-Coburg, duquessa de Bragança, que pretenia el tron de Portugal, i d'altres són "sense concessions", segons la comissària, com el de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, perquè es coneixien des de l'època de la Mancomunitat. És el mateix cas que el retrat del violinista Francesc Costa, de qui era molt amic. Precisament arran de la relació amb Puig i Cadafalch, Clarà va rebre l'encàrrec de quatre obres públiques, Serenitat, Fertilitat, Deessa i Joventut, per embellir els espais de l'Exposició Universal del 1929.

Trencar amb els tòpics sobre l'artista

Al llarg de la seva trajectòria, Clarà va transitar per diferents conceptes estètics. "Va partir una bellesa rodiniana, del simbolisme, i cada vegada va haver-hi més presència de l'element mediterrani, cosa que quadra amb la seva evolució cap al Noucentisme –diu Rodríguez-Samaniego–. A mesura que passa el temps, sobretot a partir de la dècada dels 30, cada vegada és més conceptual, arracona l'anècdota i les imatges es tornen més fixes i el concepte de bellesa és més depurat, com es pot veure a Tors". Aquesta obra va tenir molt èxit i Clarà en va fer diferents variacions. "És molt interessant veure el seu trànsit cap al mediterranisme de Maillol, és a dir, cap un classicisme d'avantguarda, una figuració avantguardista –explica Susanna–. I, de temps en temps, hi ha un Clarà arcaïtzant que potser està més influenciat per Antoine Bourdelle, que era deixeble de Rodin, i que treu el cap a l'exposició amb un cap i una sèrie de fotografies de Monument als voluntaris catalans, que està ubicat al Parc de la Ciutadella".

En paral·lel a l'evolució artística, un altre objectiu de la mostra és "trencar tòpics" sobre l'artista, sobretot el seu posicionament polític amb el franquisme. "No ho trobem en cap llibre, però per a una part de la ciutadania va ser un personatge que va es posicionar a favor del franquisme, tot i que a través de les obres en si mateixes, que són molt reveladores, i els escrits veiem que no és així", diu Susanna. Josep Clarà va fer 61 anys el 1930, tenia una carrera consolidada i feia poc que havia tornat a Barcelona després de viure a França durant tres dècades.

"Va rebre pocs encàrrecs en època franquista. Els encàrrecs d'escultura pública se'ls van emportar altres com Marès. Clarà va quedar arraconat i va viure sobretot de la retratística i dels col·leccionistes particulars. Clarà havia quedat per motius diversos com contaminat com a col·laboracionista i tot això es pot desmentir. Això va propiciar que la Barcelona olímpica el menystingués i decidís fer una cosa que és una barbaritat, tancar el Museu Clarà. Així que aquesta exposició té alguna cosa de reivindicativa", diu la comissària.

El 'Monument als caiguts'

Josep Clarà sí que va rebre, però, l'encàrrec del Monument als caiguts, que va ser destruït el 2004. La mostra inclou esbossos que permeten veure com va evolucionar la idea i un model en guix del conjunt final que es va erigir a la Diagonal de Barcelona. "A diferència de bona part de les estàtues dels caiguts en honor de Franco, la de Clarà és bellíssima", diu Rodríguez-Samaniego. També reflecteix el malestar de l'artista amb el franquisme: els dos homes que la protagonitzen van nus i, per tant, no se sap si pertanyen a un bàndol o un altre, i la corona de llorer, que hauria de ser al cap del vencedor, és al terra. "Clarà va trencar amb la iconografia tradicional d'aquests monuments, cosa que lliga amb els seus escrits (cartes, dietaris i uns apunts per a un llibre de memòries), en què es mostra molt incòmode amb la situació social i cultural dels anys 50", conclou Rodríguez-Samaniego.