‘El reino’ i ‘Campeones’ es reparteixen el tron dels Goya

Barcelona"No sempre el més important és guanyar", deia ahir Luis Manso, el productor de ‘Campeones’ quan recollia el Goya a la millor pel·lícula. Pot semblar una frase fora de lloc per rebre un premi, però és precisament l’esperit de la pel·lícula de Javier Fesser i dels seus protagonistes, un equip de bàsquet format per persones discapacitades. O com va dir el mateix Fesser, "amb capacitats especials o, simplement, campions". Va ser un èxit inesperat i emotiu, que va arribar quan ja semblava que ‘El reino’ arrasava. El ‘thriller’ sobre corrupció política de Rodrigo Sorogoyen es va endur set premis: millor direcció, actor protagonista (Antonio de la Torre), actor secundari (Luis Zahera), música original, so, guió original i muntatge.

'Campeones', en canvi, només va guanyar tres premis: millor pel·lícula, cançó original (de Coque Malla) i actor revelació, Jesús Vidal, que va protagonitzar el discurs més ovacionat de la nit, tan llarg i exhaustiu com emotiu: Vidal va dedicar agraïments a tota la família, els amics, l’equip de la pel·lícula i gairebé al quiosquer. L'actor, que té una deficiència visual, va fer del seu discurs un clam per normalitzar la realitat de les persones excloses: “Senyors de l’Acadèmia, han distingit un actor amb discapacitat, no saben el que han fet! Ara només em venen al cap tres paraules: inclusió, diversitat i visibilitat. Quina emoció que sento!” El públic de la gala també.

Que no s'emportés el premi gros de la nit no minimitza l'èxit d''El reino', que retrata les corrupteles d'un partit polític posant el focus en l’home de confiança del president d’una comunitat autònoma, que de la nit al dia està en la diana de la policia i veu com els seus companys intenten carregar-li el mort d'una corrupció institucionalitzada. Si 'Campeones' aposta per una visió edificant de l'ésser humà, 'El reino' és tot el contrari: descarnada, fosca i pessimista. El seu protagonista, Antonio de la Torre, es va emportar el seu segon Goya després de 12 nominacions, el primer com a protagonista. I Sorogoyen va tenir un gest bonic per un dels seus rivals recollint el premi a millor director i afirmant que "Isaki [Lacuesta] ha fet la millor pel·lícula de l'any", en referència a 'Entre dos aguas'. No li portarem la contrària.

Uns Goya mil·lennials i feministes

Amb Rosalía i Amaia cantant a l’escenari, C. Tangana passejant-se per la catifa vermella, David Broncano presentant un dels premis i Brays Efe promocionant 'Paquita Salas', qualsevol diria que els Goya volen conquerir el públic mil·lennial. La gala, celebrada ahir a Sevilla, va mirar de reüll el públic més jove convocant artistes que formen part del seu imaginari i que fan servir el seu llenguatge. I en sintonia amb els nous temps, també va ser una nit feminista amb convidades portant ventalls vermells contra la violència masclista i clams com el d’Eva Llorach, Goya a l’actriu revelació per 'Quién te cantará', que va fer un discurs inspirat reivindicant un espai per a “les dones de més de 40 anys” en el cinema. Llorach va fer realitat la seva “fantasia boja de fer un Frances McDormand”, tot demanant a les altres nominades que s’aixequessin per compartir amb elles el premi.

Un altre triomf en clau feminista va ser el de 'Carmen y Lola', el retrat sobre l'amor prohibit de dues adolescents gitanes, que es va endur dos premis: el de millor secundària per a Carolina Yuste i el de millor direcció novella per a Arantxa Echevarría, que va afirmar contundent que "cal mesurar una societat pel lloc que hi ocupen les dones". I va dedicar la pel·lícula a tots aquells que estan "en contra dels amors diferents i volen derogar la llei de violència de gènere".

Entre les curiositats de la gala cal destacar la inesperada victòria de Susi Sánchez com a millor protagonista pel drama 'La enfermedad del domingo', el primer Goya de Netflix amb el premi a la millor pel·lícula iberoamericana per a 'Roma' i l'homenatge a un absent Chicho Ibáñez Serrador, que havia rebut el seu Goya d’Honor durant la Festa dels Nominat. L’Acadèmia va optar per reunir un grup de cineastes –Vigalondo, Bayona, De la Iglesia i Balagueró, entre d’altres– per reivindicar el cinema fantàstic, un gènere que només era present en 'El hombre que mató a Don Quijote', que es va endur dos Goya tècnics, un menys que la producció catalana 'La sombra de la ley', el 'thriller' històric ambientat a Barcelona de Dani de la Torre.

Andreu Buenafuente i Sílvia Abril, els presentadors de la gala, havien promès rialles i un humor que no ofengués el personal. I així va ser: van tocar temes polèmics (Puigdemont rebent el premi al millor film estranger, el doble criteri per mesurar els “cops d’estat” de Veneçuela i Catalunya), però sense mullar-se mai. La gala va arrencar amb un enginyós curt sobre els efectes d’una gala catastròfica, farcits de cameos del cinema espanyol: José Sacristán, Dani Rovira, Joaquín Reyes, Ernesto Sevilla, Guillermo Montesinos recuperant el seu personatge de 'Mujeres al borde de un ataque de nervios'... És un recurs habitual per arrencar les gales de premi i Buenafuente ja l’havia fet servir quan va presentar els Gaudí. El que no va funcionar tant va ser la química dels presentadors en els diferents gags de la gala, sobretot perquè l’histrionisme pujat de to d’Abril no acaba de lligar amb la ironia múrria del seu company.

Més gràcia va tenir l’humor absurd de David Broncano i Berto Romero, que van aparèixer penjats d’uns cables per lliurar uns premis, una referència no explicitada a la pel·lícula de Carlo Padial 'Algo muy gordo', que protagonitza Romero. L’absurd va continuar, ja sense gràcia, amb una tamborinada de festa major un pèl fora de lloc i, més tard, amb un estrany homenatge a Fernando Fernán-Gómez en què el còmic Raúl Pérez, caracteritzat com l'actor, barrejava frases del personatge i comentaris enginyosos sobre les plataformes online en un to que no era còmic ni emotiu.

Rosalía mereix un Goya

Els premis de cinema no són cerimònies que es recordin precisament per les actuacions musicals, però ahir Rosalía va tornar a demostrar que les regles hi són per trencar-les interpretant una versió del 'Me quedo contigo' de Los Chunguitos que mereixeria un Goya, acompanyada del Cor Jove de l’Orfeó Català embolcallant el 'quejío' de la cantant de Sant Esteve Sesrovires. L’actuació va deixar en evidència que els Goya poden ser alguna cosa més; és qüestió de talent i ambició, i d’això a Rosalía no n’hi falta. Més convencional va ser l’aportació de James Rhodes interpretant Bach durant l’'In memoriam' i el 'medley' de les cançons nominades que van fer (amb problemes tècnics) Amaia Romero, Rozalén i Judit Nedderman.

A diferència d’altres anys, els pocs polítics que van anar a la gala es van estar tota l'estona en segon pla, tret d’un Pablo Echenique víctima d’un dels acudits més inspirats de Buenafuente ("Echenique és un polític molt cinematogràfic, la seva vida és un tràveling". El protagonisme institucional va quedar en mans de Mariano Barroso, el president de l’Acadèmia, que va apostar en el seu discurs per la integració del cinema i les plataformes televisives. "No són pantalles enemigues", va subratllar. En plena transformació de l’audiovisual, Barroso opta per l’entesa entre els diferents paradigmes, però no es va atrevir a anunciar el projecte que preparava l’Acadèmia: afegir categories televisives als Goya.