Daniel Martínez: "La campanya dels teatres públics és una absoluta immoralitat"

BarcelonaDaniel Martínez és el president del Grup Focus, del qual formen part Focus Madrid, el Teatre Romea, el Condal, La Villarroel, el Goya, La Latina i altres empreses del sector de la cultura. Parlem amb ell de cultura, d’empresa i de política.

Acabem de viure el primer cap de setmana amb aforament complet a la cultura, però la pandèmia ha sigut cruel amb moltes persones i empreses. Com ho ha viscut vostè? 

— Molt malament, com tothom que ha estat en aquesta situació. De sobte vam passar al zero absolut, una situació que ni ens havia passat per la imaginació en el pitjor dels somnis. Ens n’hem sortit prou bé; hem tingut una petita erosió patrimonial però l’empresa es manté sencera. Durant els primers temps de la pandèmia només vam estar dedicats a veure com subsistiríem i si això ens portava a la desaparició. El Grec del 2020 va donar el senyal d’alerta que s’havien de fer coses. Es tractava de resistir i de preparar-nos per a la sortida. Sembla que ja som en aquest moment. 

Quants són avui a Focus? 

— La nòmina mitjana abans de la pandèmia era de 394 persones, però com que inclou artistes no és la mateixa quan l’activitat no és plena. Aquest any les recuperarem totes, fins i tot una mica més perquè l’activitat ha pujat. Durant la pandèmia vam fer estalvis, teníem els diners d’inversió de producció i això ens ha permès tornar amb més força. Hem sortit de la pandèmia amb la producció més gran de la nostra història. 

¿L’administració va fer prou? 

— En més o menys mesura les administracions van ajudar. Òbviament hi havia prioritats superiors. En el sector de la cultura hi ha màrtirs clars com el món de la música i hi ha gent que se n’ha sortit prou bé com el món del llibre. El teatre ha tingut l’ajuda de les administracions, potser no en la mesura que calia, però el més important ha estat l’ajuda per mantenir les plantilles inalterables. Hem utilitzat els ERTO amb la seguretat que això ens permetia fer tornar tothom a treballar. L’erosió econòmica dels treballadors l’hem preservat pràcticament a zero. 

La campanya pública per reanimar el sector ha aixecat polseguera per una qüestió de preus molt baixos. Quina és la seva reacció? 

— La reacció que es pot tenir davant un escàndol, una insolidaritat del sector públic cap al sector privat i un eufemisme que han utilitzat per tapar les seves mancances de públic fins ara amb els espectacles que havien presentat. És una absoluta immoralitat. Estic sent dur perquè és que estic molt indignat. És una competència deslleial com feia molt de temps que no es produïa, i que en el fons culmina en una deriva molt perillosa del teatre públic de Barcelona que donarà el toc d’alarma perquè les institucions intervinguin.  

Aquest any invertiran sis milions en producció, en conjunt més que els teatres públics. Què diferencia la seva línia d’actuació i la pública? 

— Invertirem sis milions en producció i 17 milions és el pressupost de funcionament de l’activitat durant tot l’any. El teatre públic ha fet espectacles que al teatre privat serien impossibles. No els suficients; estic bastant en desacord amb les línies que han seguit fins ara, però tinc molta esperança amb la nova directora del TNC. Si el TNC només pot dedicar aproximadament un 20% del seu pressupost a activitat, serà molt difícil que faci el que vol. Però nosaltres amb sis milions d’euros presentem vint produccions pròpies i vuit coproduccions. Després l’activitat costa 17 milions, que els hem de fer de taquilla. 

Quins són els reptes de l’empresa als seus 35 anys?

— L’empresa va sortir amb un ànim de transcendència empresarial, i això està per sobre de les persones. Fa temps que estem preparant el relleu amb la gent de la següent generació o més allunyada de la nostra. Ara hem creat Àfora i segurament serà un bon refugi per als que no estem ja per portar el dia a dia. 

Què és Àfora? 

—  És un hub de pensament, d’activitats parateatrals que ens han de permetre participar més en la vida social i cultural al territori de la nostra influència. Clarament és Catalunya, en primer lloc, i Madrid, on ja estem presents. Durant la pandèmia jo deia pestes de la distància social. Ara ha arribat el moment. Encara anem amb mascaretes però vaig anar al teatre el cap de setmana i per primera vegada hi havia gent que es tocava amb el braç a la butaca, perquè tenim braços comuns, amb tota naturalitat. Fa 18 mesos era impossible. Cal recuperar aquest espai humà, que no és només físic i que es basa en la intel·ligència compartida. 

Àfora també potencia la relació teatral entre Barcelona i Madrid. Què els aporta aquest vincle?

— Tenim l’avantatge dels dos idiomes i podem tenir Madrid com un mercat fonamental. Una de les línies d’Àfora és Platea 618, que són els quilòmetres que hi ha entre Barcelona i Madrid. Volem establir una relació personal entre els protagonistes de l’activitat teatral. Aquest dilluns comença amb un cenacle amb el José Sacristán i una dotzena d’actors i directors catalans. Hem creat una editorial i comencem amb un llibre del Màrius Serra, i un de l’Helena Tornero i la Paula Bonet. La setmana que ve es donarà a conèixer el comitè d’assessors del Primer Congrés Internacional d’Espectadors de Teatre, que se celebrarà a Barcelona al maig. Una altra línia, La Cinquena Paret, dedicarà una sessió a l’oratòria i una altra al manual del bon candidat. No és fum, és un projecte que ens apassiona.

Vostè és una persona molt implicada socialment i amb fortes opinions polítiques. És un català nascut a Sòria que els últims anys no ho ha passat bé, ni aquí ni a Madrid. 

— És molt difícil passar-ho bé quan no hi ha diàleg, quan no es té en compte l’altre, quan les majories no tenen en compte les minories. És un problema democràtic només. Un reforçament de la democràcia fa que ho passis millor i això és el que confio que estigui passant en aquests moments. 

¿Confia en la taula de negociació? 

— Confio en totes les taules de diàleg. No s’havia de sortir d’aquí. La clau és el diàleg sempre. No conec cap altra medicina per poder portar-nos bé tots. És l’única solució a tots els nostres problemes, si és que tenen solució, perquè hi ha problemes insolubles o que són solubles a llarg termini o són solubles des d’un altre punt de vista. 

Per què creu que la majoria dels musicals que estrenen temporada són en castellà? 

— La majoria dels musicals de gran format venen de Madrid. Per als de Madrid, traslladar idiomes significa fer un altre espectacle, una nova inversió. Per a nosaltres no, podem fer-lo amb els mateixos actors, tenim aquest avantatge. De sempre el català ha sigut l’idioma prioritari de les productores catalanes i per descomptat el nostre. Alguns pensen que fer espectacles en castellà és més rendible econòmicament. Aquí estic en desacord. El públic va igualment als espectacles, siguin en català o en castellà. Podria ser cert si vingués gent de fora a veure teatre a Barcelona, però no passa. 

¿Un dels deures és la llengua? 

— És lògic. Si t’aculls als plans de la Generalitat, que ho considera prioritari, no pots abstenir-te’n. O estàs al sistema o en surts del tot. Nosaltres estem al sistema, creiem en això. Al teatre no hi ha hagut mai el més petit problema, la gent té prou varietat a la cartellera. Però no traduïm un espectacle en què la llengua de l’autor és castellana, és absurd. 

Fa 10 anys el sector aspirava a tres milions d’espectadors. Hi estava a prop, però va venir la crisi del 2008, el 2012 va impactar en el teatre i ara sortim del covid. Avui en té la meitat. Com preveu sortir d’aquesta situació? 

— És una qüestió de temps. La clau ara és com fem d’atractiva l’activitat teatral. Per això no em molesten els musicals, són una atracció de públic molt gran. El 2011 vam arribar als dos milions vuit-cents mil espectadors. Comptàvem que el 2012 arribaríem als 3 milions; el teatre era una prioritat en l’opció cultural dels catalans. Ara hem caigut en picat perquè no hi ha hagut possibilitats, però la temporada que ha començat jo auguro que anirà a prop dels dos milions i mig. Em quedo en 2,3 milions i seria capaç de fer porra. 

En els últims sis anys, el departament de Cultura ha tingut set consellers i un pressupost inferior a l’1%. Què li diu de la consideració política de la cultura? 

— Una de les poques coses bones que ha portat la pandèmia ha estat la decisió de considerar la cultura com a bé essencial i el compromís repetit que el pressupost es doblaria i arribaria al 2%. Estic molt optimista al respecte, estem en un bon moment per confiar en els responsables de les administracions. 

Històricament Madrid havia mirat Catalunya com una punta de llança de l’escena. ¿Avui s'ha girat la truita? 

— No, però tenim menys incidència. Hi ha una mancança que es nota, igual que amb les companyies històriques. Eren una punta de llança en la importància del teatre català, van inventar una manera de crear i de representar teatre original de Catalunya. Això pràcticament ja està fora de joc. Les productores d’importància a Catalunya que puguin fer espectacles per tot el territori espanyol es poden comptar amb els dits de les dues mans. Els actors catalans tenen una presència important a Madrid. La gran desgràcia és no tenir plataformes situades al nostre territori; això és una manca de riquesa enorme per al món de la interpretació. 

¿Falten plataformes de la indústria audiovisual aquí?

— I cadenes generalistes; només en tenim una i ho està passant magre. És molt difícil ser el cap de l’ariet de la indústria audiovisual perquè no tenen diners. L’estructura se’ls menja tots els diners i això s’ha d’equilibrar amb més diners; no se m’ocorrerà mai que rebaixin l’estructura. Si s’ha de votar que els teatres públics han de tenir més diners jo hi voto a favor, sempre que s’equilibri amb el sector privat.