El camí més llarg per triomfar als Gaudí

BarcelonaEn una projecció al Festival Rec de Tarragona d’El camí més llarg per tornar a casa, que diumenge va guanyar el Gaudí a la millor pel·lícula, una espectadora es va aixecar de la butaca a la meitat de la pel·lícula i va marxar de la sala amb els ulls plorosos. “No sé com algú es pot llevar un dia i decidir fer una cosa així”, va etzibar-li al director, el Sergi Pérez. En acabar la sessió, una altra dona va dirigir-se a Pérez amb la cara tensa per l’emoció. El director ja es veia venir una altra reprimenda, però aquest cop l’espectadora només volia fer-li arribar el seu agraïment: el film l’havia colpit profundament.

Aquestes dues reaccions extremes resumeixen la capacitat de la pel·lícula per remoure les entranyes i no deixar a ningú indiferent. I també expliquen que s’imposés en els premis a Un dia perfecte per volar, de tot un Marc Recha, o a la favorita Barcelona nit d’hivern. Un triomf que té encara més mèrit perquè El camí més llarg per tornar a casa és un projecte totalment independent i, en part, fruit de la crisi. “Jo treballava en un projecte de ciència-ficció que va caure i, aleshores, vaig sentir la necessitat d’escriure una ficció personal”, recorda. Inspirant-se en l’anècdota d’una persona pròxima i amb 5.000 euros estalviats, Pérez es va llançar a rodar un curt sobre un home (Borja Espinosa) destrossat emocionalment i atrinxerat a casa seva que es veu obligat a abandonar el refugi en descobrir el gos de la seva dona -del qual fa dies que ningú té cura- assedegat i a punt de morir. Un cop acabat, el director s’adona que el curt té fusta de llargmetratge. “La idea que el retorn a casa fos el motor de la història va sorgir gràcies a un error del Borja, que en una presa del curt es va deixar les claus dins de casa”.

El periple per més de 40 festivals

Amb el curt sota el braç i una primera versió del guió de llargmetratge, Pérez truca a la porta de Niu d’Indi, una productora que funciona com a cooperativa, fundada entre d’altres per Aritz Cirbián, antic alumne de Pérez. La filosofia de Niu d’Indi, que planteja una relació de solidaritat i benefici mutu entre els seus membres, permet tirar endavant el projecte de Pérez quan les televisions li neguen el suport i s’esvaeix la possibilitat d’aconseguir cap subvenció. “Vam decidir no rendir-nos i fer un Verkami per poder filmar una primera versió de la pel·lícula i, de passada, una mica de promoció”, explica Cirbián. Finançat amb els 12.000 euros dels 150 mecenes i la inversió del treball de l’equip, el primer muntatge no suscita l’interès de cap televisió. “El pas lògic hauria sigut guardar la pel·lícula al calaix i esperar uns anys a veure si algú s’hi interessava -explica Cirbián-. Però, al final, si ens dediquem a això és per explicar històries que emocionin. I quan veiem el que tenim decidim no esperar i portar la pel·lícula als festivals”.

El camí més llarg per tornar a casas’estrena al Festival de Sevilla: és l’únic títol de l’Estat de la secció oficial, on hi ha films de pesos pesants com Mike Leigh, Roy Andersson i Pedro Costa. Aquella és la primera de més de 40 seleccions en festivals de tot el món que han fet que la pel·lícula guanyi premis a Europa i als Estats Units i s’hagi pogut veure en 18 països. Un recorregut d’èxit que en cada pas guanya nous aliats. Un d’ells és Carlos R. Ríos, el director del D’A, que estrena el film a través de la distribuïdora Nou Cinemart, que abans havia portat una altra premiada als Gaudí, La plaga. També els crítics que van posar el focus sobre el film i els cinemes que van mantenir-lo en cartell quatre mesos després de l’estrena. De tots ells -i també de l’ARA, on es va rodar una escena i que aquesta setmana ven el DVD amb el diari- se’n van recordar Cirbián i Pérez en els agraïments quan diumenge van pujar a l’escenari a recollir el Gaudí. “Guanyar el premi va ser molt emotiu -confessava ahir el director-. Vam demostrar que no som invisibles, que existim. Després de tot el que ha costat arribar fins aquí i fer la pel·lícula de forma honesta... El Gaudí, per a nosaltres, és un reconeixement brutal”.