Les càmeres afectuoses i enamorades del DOCfield

BarcelonaLa reportera britànica Olivia Harris va decidir fer un gir a la seva carrera després de treballar per a l’agència Reuters a l’Àsia. “Volia buscar una nova veu. Vull seguir abordant temes importants, però fer menys fotografia de premsa”, afirma Olivia Harris, una de les participants al DOCfield, el Festival de Fotografia Documental que se celebra en diferents espais de Barcelona fins al 9 de desembre. Després de participar en les projeccions de Visa pour l’Image, Harris mostra a partir d’avui al Pati de Lletres de la UB el projecte amb què obre nous horitzons en la seva tasca, Beneït és el fruit: la guerra sagrada als ventres irlandesos,un treballsobre el referèndum sobre la llei de l’avortament a Irlanda que va comportar-ne l’abolició al maig.

“Quan treballes com a reportera, especialment per a Reuters, has de treballar molt dur i molt ràpidament. Durant anys t’entrenes per capturar un instant, et converteixes en un ésser automàtic en com et mous, com enquadres una imatge i com l’enfoques. Ara treballo d’una manera molt diferent. M’ha calgut temps per sortir d’aquest automatisme per observar una situació fins que es produeixi un moment que encaixi en la manera com vull explicar la història”, diu Harris. Per a la directora artística del DOCfield, Helena Velez Olabarria, el reportatge de Harris crida l’atenció perquè no és “lineal” i perquè les imatges estan construïdes com si fossin una pintura “surreal”. N’és un bon exemple la imatge d’aquest article d’un home amb les cares dels seus fills tatuats a l’esquena. “El fotoperiodisme ara mira cap als entorns més pròxims i aborda temes que surten del cor”, diu Harris.

La sisena edició del DOCfield porta per títol Amor. Efectes dels afectes i inclou 23 exposicions en 21 espais, en les quals el públic podrà explorar tots els vessants de l’estimació. “Volem parlar de l’amor més enllà de l’amor romàntic i els efectes d’una perspectiva relacional, i posar en valor les zones grises”, explica Velez, que en la presentació de les exposicions va lligar-les a temes com la mort, la cura, l’envelliment i els vincles amb un territori. “El DOCfield no és un festival de veritats absolutes, sinó que vol interrogar el públic”, subratlla Silvia Omedes, la directora de l’entitat que organitza el festival, la fundació Photographic Social Vision.

L’amor que reflecteixen les imatges de Bellesa prohibida, de l’egípcia Heba Khamis, exposada al Pati Llimona i guanyadora del World Press Photo, està impregnat de dolor i de por: durant un mes va documentar el planxat de pits en diverses noies del Camerun. Una de les raons per les quals aquesta pràctica perviu és per la creença que és una mesura de prevenció davant les violacions. “Vaig treballar un mes sense descans, i viatjava a les nit d’una ciutat a una altra per estalviar temps -recorda Heba Khamis-. Quan vaig arribar al Camerun vaig contactar amb ONGs i periodistes locals. Vaig trobar moltes noies, però moltes van dir que no perquè el planxat de pits és una pràctica que es fa en secret”. La sobrietat de les imatges no és casual. “Em vaig voler concentrar en les emocions i els sentiments, i vaig fotografiar les noies en blanc i negre perquè els vestits que porten són de colors molt vius i distraurien l’espectador”, conclou Khamis.

Un triangle a la tercera edat

En aquesta edició del festival el Palau Robert és una seu destacada, ja que presenta tres exposicions. Als jardins hi ha una història imperdible d’Isadora Kosofsky: el triangle amorós de dues dones grans i un home en un geriàtric de Los Angeles. Mentre que Velez explica que aquest treball representa la “protecció contra la soledat que suposa envellir”, Silvia Omedes desgrana els detalls més curiosos de la història: “Isadora Kosofsky va anar a la residència a fotografiar una dona i va veure com la Jeanie, el Will i l’Adina en sortien d’amagat i va decidir seguir-los i parlar amb ells. Necessiten viure el seu amor a l’aire lliure, perquè a la residència s’ofeguen”. L’altra exposició del Palau Robert és molt colpidora: a L’empremta familiar. El retrat d’una filla sobre l’amor i lapèrdua, Nancy Borowick va documentar com els seus pares rebien alhora tractaments contra un càncer i com van morir amb 364 dies de diferència. “Destapa tot el que no volem veure. És una carta d’amor i comiat”, diu Velez.

Per acabar, l’aparador del Palau Robert exposa els fruits d’una crida oberta perquè el públic enviés fotos familiars, amb l’objectiu d’analitzar les representacions de la família. Una de les imatges incloses és un retrat familiar ple de tendresa del fotògraf Ignasi Marroyo (1928-2017) en què l’autor, la seva dona i els seus tres fills seuen a la vorera de davant de casa. “La gent aleshores anava als estudis de fototgrafia, però el pare no tenia diners i la va fer al carrer, posant la càmera damunt d’un trípode de fusta. Portàvem la nostra millor roba”, recorda Pilar Marroyo, filla de l’artista.

En el DOCfield d’enguany hi participen més de cent fotògrafs. “Hi ha força paritat”, diu Omedes. Els criteris per seleccionar els treballs són la qualitat i la temàtica, no el gènere. Tot i així, tant Olivia Harris com Heba Khamis afirmen que ser dones els ha permès estar més a prop de les persones amb què han treballat. “Pot ser un avantatge. La gent et mira d’una manera diferent, no pensen que siguis una amenaça, i això és útil quan vols que la gent t’ensenyi la seva vida; en aquell moment ets molt dependent de la generositat de la gent”, afirma Harris. “Creuen que poden confiar en tu i obrir-te el cor”, subratlla Khamis.

A diferència d’altres anys, la majoria d’exposicions romandran obertes un mes en lloc de dos. Tot i així, les organitzadores creuen que el festival està consolidat i el canvi no afectarà l’afluència de visitants. Entre els reportatges sobre l’amor per la terra, el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison acull les Defensores d’Ester Pérez Berenguer, una sèrie de retrats de dones activistes de Guatemala i Hondures que defensen el seu territori, la seva identitat indígena i la igualtat de gènere. “Les vaig retratar en llocs que són importants per a la seva lluita -diu Ester Pérez Berenguer-. Volia fugir d’estereotips victimistes i retratar-les des de la fortalesa, tot i que només cal veure la dignitat i l’honestedat amb què posen. El mèrit és d’elles. Algunes d’elles tenen ordres de captura i han estat a la presó, i algunes altres van ser assassinades. Aconsegueixen victòries, però paguen un preu molt alt. Volia defugir l’estereotip victimista”.

CINC DESCOBERTES DEL DOCFIELD

‘Llaneros’, rugbi, diàspores i marihuana terapèutica

‘Llano’

Juanita Escobar retrata la vida dels llaneros que recorren a cavall la sabana de la conca de l’Orinoco a Colòmbia durant sis mesos de sequera i sis d’aigua. A la Fnac Triangle fins al 9 de desembre.

‘Mariola’

César Cid documenta com davant la passivitat de les administracions els pares d’una nena anomenada Mariola van començar a conrear marihuana per tractar les seves crisis epilèptiques. A l’Espai Societat Obrera fins al 7 de desembre.

‘The bears’

Aquest reportatge d’Alejandra Carles-Tolrà retrata les jugadores de l’equip de rugbi de la Universitat de Brown. A més de l’exigència intel·lectual, aquestes dones fan un esport també exigent. A Fifty Dots Gallery fins al 20 de desembre.

‘Women in prison’

L’espai Mecànic exposa fins al 8 de gener el reportatge fonamental de Jane Evelyn Atwood sobre les dones a la presó. La realització del reportatge es va fer des del 1989 fins al 1999 en algunes de les pitjors presons del món.

‘Darrere d’aquella porta’

Bruno Crocianelli exposa a l’escola de fotografia Grisart un conjunt de retrats de persones LGBTIQ que van abandonar el seu país d’origen i es van mudar a Barcelona i es pregunta si comparteixen una identitat. Fins al 23 de desembre.