'La camarista': autoexplotació laboral amb rostre de dona

MadridDirecció: Lila Avilés. Guió: Lila Avilés i Juan Márquez. 102 min. Mèxic (2018). Amb Gabriela Cartol, Agustina Quinci i Teresa Sánchez.

Inspirada en l’obra L’Hotel (1981) de Sophie Calle i influïda per la peça seminal de Chantal Akerman Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce, 1080 Bruxelles (1975), la mexicana Lila Avilés debuta en el llargmetratge amb La camarista i ho fa amb bona nota. I no només per les referències canòniques amb què treballa, sinó també per la frontalitat d’una obra que ens torna a recordar que l’explotació laboral i l’alineació social tenen rostre de dona. L’heroïna de La camarista es diu Eve, una mare soltera que treballa en un hotel de luxe com a cambrera de pisos i amb una idea d’ascensor social esgarrifadora, ja que, per a la protagonista, aconseguir més diners i una miqueta més de temps passa per netejar la suite del pis 42 en lloc de les habitacions del pis 21.

Amb aquesta meta al cap, veiem la seva lluita per fer realitat el seu desig, materialitzada en un ritual de gestos productius que, dia rere dia, l’esgoten i, per extensió, també als espectadors. De tant en tant, certes escenes ens mostren la condescendència amb què els hostes la tracten o com l’ignoren, cosa que evidencia els mecanismes de la violència quotidiana a què ha de fer front, tot i que en cap ocasió Avilès carrega contra la seva heroïna. El final no és gens complaent, però deixa entreveure un mica de llum emancipadora i ens convida a imaginar l’Eve a la recerca de nous reptes.