La Calòrica: molta merda al TNC

'De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda'

TNC Sala Petita. Fins al 4 d'abril

Deu anys després d’iniciar el seu camí pel món de l’espectacle, La Calòrica arriba al Teatre Nacional. Ja era hora. Perquè les seves creacions no tan sols han tingut èxit de públic i crítica en sales més petites, sinó que han consagrat una manera de treballar sobre temes d'actualitat en què es barreja la seriositat d'aquests problemes amb un esmolat tractament comediogràfic de gran eficàcia escènica. L’estrena de la nova obra de Joan Yago de títol escandalosament llarg posa remei a la miopia del gran teatre català i certifica la teatralitat de les seves propostes amb una comèdia sobre el canvi climàtic no exempta de la tan nostrada escatologia catalana, que estem segurs que podria generar “molta merda” (llegeixi's com a fortuna, en el teatre) en un escenari comercial.

L’obra funciona sobre dues trames. La primera és una exposició crítica del negacionisme del canvi climàtic a través de la conferència d’una assagista radical tan ben interpretada per Mònica López que fins i tot ens la creiem. La segona és una mena d’autoficció metafòrica de l’enfonsament del món protagonitzada per la companyia La Calòrica, que ha llogat uns baixos per assajar i s’enfronta al problema d’una canonada mal feta que ho omple tot de merda. Aquesta és una obra amb missatge. Un missatge pessimista sobre si serem capaços de parar la tragèdia climàtica. I és en aquesta trama on l’humor es desborda amb unes reunions de la comunitat de veïns amb aires de 13 Rue del Percebe que dona peu als actors i actrius a lliurar-se al joc teatral amb totes les eines.

I és que això del canvi climàtic és molt important quan en parlem, però no ho és tant davant de problemes domèstics col·lectius més urgents. Amb una atenta i cuidada direcció d’Israel Solà i unes interpretacions corals perfectament ajustades a la proposta –entre les quals destaca, a més de la de López, l'eficàcia còmica de Júlia Truyol i Esther López–, la funció té com dèiem els al·licients per agradar al gran públic. És una proposta interessant a la qual li escaurien unes gotes de ferum de merda per acabar d'incomodar el personal.