Però què té La Calòrica perquè ens agradi tant?

BarcelonaDesprés de deu anys i deu espectacles, La Calòrica ha aconseguit destacar com una de les companyies més originals, interessants i divertides del teatre català. Fairfly (2017) els va donar els premis, Els ocells (2018) va rendir la crítica i els va obrir portes, i amb De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda (2021) van arribar al gran públic estrenant al Teatre Nacional i fent el salt al Poliorama. Ara recuperen per segona vegada Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, la seva obra fundacional, feta tot just graduats a l'Institut del Teatre el 2010. Seran a la Biblioteca de Catalunya a partir del 28 d'octubre, després d'haver exhaurit entrades el 2020 al Teatre Lliure abans de començar.

La Feísima... és una comèdia monàrquica grotesca d'aire shakespearià sobre la successió al tron espanyol al segle XVI entre Isabel la Catòlica i Joana la Boja. "Aquesta obra ja conté el que ha anat passant després, però potser menys sofisticat i més càndid –diu el dramaturg Joan Yago sobre l'origen de La Calòrica–. Hem respectat la innocència de les persones de 20 anys que érem, però hi hem afegit la nostra experiència". Israel Solà dirigeix, com sempre, la tropa, formada per Aitor Galisteo-Rocher, Marc Rius, Xavi Francés, Esther López, Júlia Truyol (aquí substituïda per Cristina Arenas) i l'antiga membre de la casa Carla Rovira. La Calòrica ens ajuda a buscar el secret del seu èxit. El seu dogma.

1. Que sigui comèdia política. L'humor és una constant en els seus espectacles, malgrat que en alguns no sigui a primer pla, com a El profeta (2016) i la recent Arbres, vodka i naus voladores, que han reestrenat al Temporada Alta. "Forma part de la nostra personalitat, així que quan surt l'humor senzillament som nosaltres", diu Yago. Passa el mateix amb la política que, per extensió, té a veure amb "el compromís amb la contemporaneïtat", com ens diu Israel Solà. "Parlem de nosaltres avui, de l'actualitat", diu, malgrat que aparentment se'n vagin a Aristòfanes o a Shakespeare.
2. Tenir clar el què i el com. Com que són una companyia que crea conjuntament els espectacles, que acaba escrivint Joan Yago, els és imprescindible tenir clar "el tema" i "la gramàtica", diu Solà. Això permet a la companyia pensar en una mateixa direcció. "Ens hem de posar d'acord en allò que estem fent en una fase molt embrionària. Això ens serveix per començar a disparar", resumeix Yago. Per exemple, fer teatre documental amb un format televisiu (L'Editto Bulgaro, 2012). O bé unir el cabaret i el populisme (Els ocells), o la novel·la gràfica (Bluff, 2014). "Peter Brook deia que hi ha una boira i algú ha d'intuir què hi ha al darrere, i caminant cap allà veus què era. No tots som capaços de veure-ho, però fem un acte de fe amb l'altre i tirem", diu Solà.
3. Que una obra no s'assembli gens a l'anterior. "Respon a una idea de no avorrir-nos i de demostrar que sabem fer moltes coses", diu Yago.
4. Escriure pensant en uns actors concrets. "Encotilla molt, però també dona moltes idees", diu Yago. La companyia funciona amb un equip creatiu estable, però els seus actors no han de ser presents en tots els espectacles. Això els permet ser molt més funcionals i, a la vegada, oxigena la companyia. "La Calòrica permet als actors fer molts personatges que en altres llocs no podrien fer", diu Solà. "Sempre t'agafen per fer certs perfils. Aquí no. Aquí provem de fer coses que mai havíem fet. I potser ens estavellem", diu Marc Rius. "Però llavors també podem trobar coses per acostar-nos al que no ens acaba de sortir", afegeix Solà.
5. Una teatralitat original. Un exemple d'elecció disruptiva és que la reina Isabel I la interpreti un home d'1,85 metres i amb veu de baríton. Una altra, que els protagonistes d'un espectacle sobre el populisme siguin... ocells.
6. Que hi surtin monges i capellans. Gairebé tots els membres de la companyia han fet de monges o capellans. La irreverència i l'aspecte grotesc són marca de la casa. "Sempre ens fiquem amb l'església", diu Yago.
7. Que hi aparegui menjar. Va quedar clar al De què parlem... quan ens deixaven veure el seu local d'assaig. "Li intentes prendre el menjar a un calòric i et mossega la mà", diu Solà.
8. Posar-se reptes impossibles. Que una obra passi al voltant d'una taula d'on no s'aixequen els actors (Fairfly). Que passi al voltant d'un llit (Feísima enfermedad...). Els límits que s'autoimposen els obliguen a buscar solucions originals que acaben identificant les obres.
9. Bloquejar la pressió i les crítiques. L'arma infal·lible per "quan treballes sota pressió de donar el que vol a algú el que vol i et sents lligat de mans". "No volem fer això, volem fer el que ens vingui de gust –diu Solà–. Quan hem intentat fer un patró ens ha sortit pitjor. No hem de tenir por de l'estavellada". "L'estavellada vindrà –avisa Yago–. Però no podem treballar per complir o per no molestar".
10. Apel·lar al gran públic. "Ens agrada que la gent ens vegi –certifica Yago–. Més enllà de complir els nostres objectius artístics i quedar-ne satisfets, l'esforç humà, creatiu i econòmic que hi ha al darrere de cada obra és tan gran que volem que la vegi molta gent. Volem que el teatre polític tingui algun impacte, i això vol dir arribar a la gent". "I volem que ho vegi tothom, no el nostre públic", afegeix Marc Rius. Per això La Calòrica no mata els seus muntatges amb una temporada. El calendari dels pròxims mesos demostra el moment efervescent que viu. A més de la Biblioteca de Catalunya, faran gira de la Feísima enfermedad... i d'Els ocells, portaran Farfly i Las aves a Madrid. Arbres, vodka i naus voladores es queda a la cartera esperant nou destí d'aterratge en algun moment de disponibilitat. I, alerta, tornarà De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. "Si omplim la Biblioteca", diu somrient Israel Solà.