Calixto Bieito: “El fet màgic sempre obeeix a alguna cosa molt humana”

BarcelonaDesprés de sis anys sense trepitjar Barcelona, Calixto Bieito (Miranda de Ebro, 1963) fa una visita fugaç a la capital catalana per portar-hi Obabakoak. El muntatge, que es pot veure des d’avui fins diumenge al Teatre Lliure, trasllada als escenaris la novel·la de Bernardo Atxaga, que descriu amb una prosa poètica les històries emocionants dels habitants d’un poble anomenat Obaba.

Publicada el 1988, Obabakoak és un dels títols imprescindibles de la literatura basca. Quin va ser el repte més gran a l’hora de traslladar una obra d’aquesta magnitud a l’escenari?

Transmetre la humanitat que desprèn Obabakoak. És una novel·la que ho conté tot: la solitud, la tendresa, la melancolia, els paisatges humans, la violència, l’esquizofrènia des d’un punt de vista primitiu, la bogeria de l’autor per trobar l’última paraula. És una obra total, com les de Thomas Mann i Kafka.

Per què va decidir adaptar l’obra?

Amb el Bernardo ens vam entendre de seguida. No vam parlar gens d’ Obabakoak, només conversàvem de poesia, de literatura i d’art. Passejant junts per Asteasu [el poble natal d’Atxaga] vaig decidir que l’adaptaria, malgrat que tenia poc temps. Sabia que era impossible incloure tota la novel·la. Em vaig deixar arrossegar pel Rin, que és el riu que veig des de la meva finestra a Basilea. Vaig triar el que més fluïa en mi.

El llibre té 26 relats que comparteixen un fil conductor. Com va triar els que volia adaptar?

A l’espectacle hi ha una part dels relats del llibre i tres més d’una novel·la precursora que al Bernardo li agrada molt, Dos hermanos. El procés de treball el vaig fer totalment sol. Va ser dur, però vaig gaudir-ne molt. La selecció va ser intuïtiva i visceral. Alhora, com diu el Bernardo, la vaig fer filtrant. Un poeta o un escriptor filtra la realitat per ell mateix, per no quedar buit. Jo vaig fer el mateix.

L’obra combina projeccions, teatre, música i dansa. Per què ha fusionat aquestes disciplines?

És una obra sobre els homes i sobre els animals. Parla del porc senglar, de l’oca, de la serp, del llangardaix, que se’t posa a l’orella i et tornes boig. La naturalesa i els personatges són molt pròxims, i per això els cossos dels actors s’han de bellugar. Alhora, és un espectacle d’imatges per suggerir coses. És com un poema simfònic per a onze veus, onze bicicletes i unes pantalles de Mondrian.

Les bicicletes són molt presents en el muntatge. Quin significat tenen?

Són la infantesa i la mort. Quan era molt petit vaig perdre un amic, que va caure de la bicicleta i va morir. Va ser la primera vegada que vaig descobrir la mort.

L’atmosfera fantàstica és un dels components més magnètics de la novel·la. Com s’ho ha fet per transportar-la a l’escenari?

El fet màgic sempre obeeix a alguna cosa molt humana. L’he construït a partir dels cossos i de la llengua, de les mirades entre els intèrprets. Els actors van creant paisatges amb les seves accions. També l’he creat a través de les imatges que apareixen a les pantalles i que es belluguen.

Quin és el pes del text en l’obra?

Les paraules són del Bernardo en un euskera preciós. Jo no parlo euskera, però no passa res. He fet teatre en danès, rus, suec. Tinc una curiositat increïble per les llengües i la cultura. És així perquè l’art és l’únic punt on puc trobar una certa llibertat.

També teniu previst representar la versió en castellà, però a Catalunya porteu l’obra en euskera. Per què?

El Bernardo està preparant la versió en castellà, però encara no l’hem fet. Em semblava molt agosarat fer el canvi aquí. Vaig proposar al Lluís [Pasqual, director del Teatre Lliure] de fer-la en euskera i no hi va haver cap problema. Crec que representar-lo en euskera excita la curiositat. No cal entendre-ho, és com quan vas a veure una pel·lícula en danès.

En què es distancia l’obra de teatre de la novel·la?

M’he distanciat de la novel·la en la visió que alguna gent té d’Obaba, que el veu com un lloc amb boines i txapeles en un entorn rural i costumista. Això no existeix a la novel·la, i quan vas a Asteasu ho entens. En aquest sentit, el Bernardo està totalment d’acord amb mi. Tampoc m’interessa gens la linealitat ni la melodia tonal, m’interessa només amb els grans compositors, però no amb l’escriptura actual.