Un ‘Calígula’ lúcid espolsa les injustícies al Grec

Barcelona“Sobretot, si veniu a veure Calígula no us trobareu amb una obra de romans”, alerta fent broma Mario Gas, just després de defensar que l’obra d’Albert Camus no té data de caducitat. Sota aquesta premissa, el Calígula adaptat i dirigit per Mario Gas esquiva les togues romanes i el to historicista per posar l’èmfasi en el vessant ideològic del text. “Els personatges són idees amb potes”, afirma Pablo Derqui, que dona vida a l’emperador protagonista de l’espectacle. Després de passar pel Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida, el muntatge s’instal·la al Teatre Grec des d’aquest dimecres i fins diumenge per explicar els turments d’un governant que, arran de la mort de la seva germana i amant, sotmet els súbdits a tota mena de suplicis.

A diferència d’altres versions que han potenciat més l’excentricitat del personatge, el Calígula de Mario Gas es mostra com un home “extremadament lúcid que s’enfronta a l’absurditat de l’existència”. El director explica que d’aquesta manera ha volgut defugir “el perill de convertir el personatge en histriònic” i d’emmascarar-lo en un arquetip. “El caràcter destructiu de l’emperador no neix d’una bogeria patològica, sinó d’un intens dolor existencial”, justifica Gas. A partir d’aquesta ferida abstracta, Calígula qüestiona “l’arbitrarietat del poder, el pas del temps, la fragilitat de l’existència i l’emoció artística”, indica Derqui, que posa èmfasi en la retòrica de l’espectacle i defineix l’emperador com “un personatge insondable que, com a actor, no t’acabes mai”.

Reminiscències al teatre de l’absurd

A Calígula l’acompanyaran, en el lent viatge cap a la pròpia destrucció, una antiga amant, interpretada per Mònica López, un amic traïdor, a qui dona vida Borja Espinosa, i un jove poeta, que encarna Bernat Quintana, que és testimoni directe del declivi de l’emperador. Xavier Ripoll, Pep Ferrer, Pep Molina, Anabel Moreno i Ricardo Moya completen el repartiment del muntatge.

Malgrat el caràcter dramàtic del text de Camus, la transgressió de les normes i la deshumanització de certes circumstàncies desemboquen en situacions ridícules i hilarants que tenen, diu Gas, “reminiscències al teatre de l’absurd”. Amb la intenció de potenciar la càrrega textual de l’obra, el dramaturg ha construït un muntatge despullat d’artificis escènics i amb una escenografia depurada. “El text ha de viatjar amb absoluta nitidesa. Ens hem basat en la màxima que menys és més”, afirma Gas.

Per transmetre la sensació constant d’incomoditat metafísica dels personatges, l’escenari estarà capitanejat per una estructura inclinada que recorda el Palazzo della Civiltà del Lavoro de Roma, un edifici representatiu de les construccions del feixisme italià. El vestuari, a més, s’inspira lleugerament en la moda dels anys 30. Tot i això, el director argumenta que Calígula és molt més que un estudi dels feixismes moderns. Gas en fa una lectura que va més enllà de la individualitat del personatge i que l’entén com un símptoma de rebuig al sistema social establert. Aquest vessant ideològic pren forma a través d’una allau constant de preguntes i reflexions que qüestionen “el fet d’acceptar certs prejudicis morals per viure amb placidesa en societat”, diu Derqui. L’emperador “actua com un monstre que hem creat entre tots i que ens retorna les malifetes”, assenyala el dramaturg, de manera que el declivi de Calígula es converteix en “un lent suïcidi per despertar consciències sobre les injustícies i el fet que el mal està incrustat a la societat”.