Visita al castell de Montclar: amb calefacció fins i tot a la presó

AgramuntLa forma del castell de Montclar em fa pensar en un pagès que es protegeix del sol amb un mocador al cap que té nusos a les puntes. Vist des de fora, el castell és ben auster. Els pocs elements rellevants són tres petites torres defensives (els nusos del mocador) en tres cantonades i, sobre la porta principal, un escut i un número que pot despistar: 1635. “Què deu dir aquest número?”, em pregunto. Naturalment no és l’any de construcció: el castell és molt més antic. “Aquest castell està edificat sobre les restes d’una antiga torre romana, del segle II després de Crist. Està documentat l’any 981. L’any 1635 és quan es va enllestir la remodelació que va convertir-lo en palau residència”, m’explica Manuel de Miguel, que n’és el propietari. “Abans de ser de la nostra família, al llarg de la història aquest castell ha sigut dels Cabrera, dels Ribelles, dels Ponts i dels Despujol”, subratlla.

“Durant la Guerra Civil el castell va acollir un hospital. A més, hi havia tropa republicana. Pels turons d’aquí a prop hi actuava l’artilleria franquista comandada pel tinent Alfredo Serena, que va acabar ocupant el castell el febrer del 1938, en l’avanç de les tropes nacionals cap a Barcelona”, m’explica De Miguel, que pertany a la nissaga dels que van ser els primers barons del castell de Púbol (d’abans que el comprés Dalí) i que ha sigut cònsol de França a Lleida (ara ho és el seu fill Bernard).

Una de les primeres coses que criden l’atenció a l’entrar al castell és un canó. “Aquest canó pertanyia a un tanc de fabricació russa, que, durant la Guerra Civil, estava situat molt a prop del castell i fastiguejava el tinent Serena quan ja l’ocupava. El tinent Serena va fer destruir el tanc amb un avió -em diu el Manuel-. Però el canó va quedar en bon estat. Ja ho veus, aquí el tenim”.

“Hi residiu, al castell?”, li pregunto. “Hi passem algunes temporades. La meva dona diu que el podríem fer més habitable”, diu el Manuel amb un somriure, mentre pugem a poc a poc per una escala gran, majestuosa. “S’assembla a l’escala del Palau de la Virreina, de Barcelona”, em diu.

“Heu reformat el castell?”, li pregunto. “No, però l’hem anat decorant. Vam patir un robatori a principis dels anys 80. Aleshores vam dur mobiliari per substituir el que s’havien endut”, m’explica, i em condueix fins a un dels mobles més singulars: una cadira reclinatori d’una fusta especialment fosca. “La vam dur de França, d’un castell de la família”. És més negra que l’original: els seus propietaris la van posar de dol quan els va arribar la notícia que havien guillotinat Lluís XVI. Ennegrir els mobles va ser una pràctica habitual entre els nobles francesos en el període de terror posterior a la Revolució Francesa.

Sí, Montclar ha rebut coses de França, i hi ha enviat no coses, sinó un personatge de gran rellevància: Josep de Pons i de Guimerá, baró de Montclar, que va participar en la guerra franco-holandesa i la Guerra dels Nou Anys. “¿Saps que Josep de Pons i de Guimerá, nascut a Montclar, va ser considerat el millor general de Lluís XIV?”, em diu el Manuel, tot passejant. “Fa uns anys vam instal·lar calefacció de gasoil a tot el castell, fins i tot a la presó. Recordo que els meus fills van dir: «I pensar que aquí hi havia presos en condicions extremadament dures! Ara que hi tenim calefacció no hi ha presos». De tota manera, en aquesta presó s’hi estaven un màxim de 15 dies (al segle XIV). Després anaven a la de Balaguer”, remarca el Manuel. “Però... per què vau voler escalfar la presó?”, li pregunto. “Pensàvem utilitzar-la per a esdeveniments, per exemple sopars de 12 o 15 persones, però no ho hem fet”.

Una espitllera singularíssima

Ara som a la biblioteca, on em crida l’atenció un altre element singularíssim. Es tracta d’una espitllera tapada amb un cilindre de pedra, que pot fer-se girar (aquest cilindre també té un orifici). Quan es fan coincidir els dos orificis és quan es crea una obertura cap a l’exterior (i aleshores es podia disparar). És un invent d’allò més enginyós, i molt difícil de fer. D’aquestes espitlleres n’hi ha més d’una en aquest castell, però no n’he vist cap més en cap altre castell de Catalunya.

“Aquest és el general Serena -em diu el Manuel quan som davant d’un retrat d’un militar-. Era nascut a Melilla, de família de militars. És el meu sogre”, diu. “De manera que vostè està casat amb la filla de qui va ocupar el castell?” “Sí, sí -em respon-. Ell no s’imaginava que tornaria uns anys més tard al castell de Montclar. «Em va agradar molt més la segona vegada que vaig entrar al castell; va ser molt més agradable», em deia el meu sogre”.

Ens entaforem en una escala de cargol, força estreta, per pujar a una planta superior. “¿Era per al servei, aquesta escala?”, li pregunto. “No, tenia un caràcter defensiu. En cas que el castell fos ocupat per l’invasor, l’escala era l’últim recurs per defensar-se. Com que només s’hi pot pujar en fila índia era fàcil barrar el pas a l’atacant o tirar-lo escales avall”. “¿No hi ha altres escales per pujar?”, li pregunto. “No. ¿T’has fixat que l’escala principal s’acaba a la planta noble?”

La sorpresa final: des del mateix castell accedim a l’església de Montclar. “Soc camí, veritat i vida”, llegeixo, amb unes lletres ben grosses. L’església era inicialment la capella del castell, probablement d’origen romànic. Els senyors del castell la van engrandir i la van obrir al poble. Però es van reservar el seu espai, on soc ara: el cor, situat als peus de l’església. De fet, hi ha dos cors, un damunt de l’altre, i no estan comunicats (al de baix s’hi accedeix des d’una escala que neix al terra de l’església, i al de dalt, des de la planta noble del castell). Així els nobles podien oir missa sense barrejar-se amb “el poble”.