Cala Vento fan néixer el rock de la inestabilitat

BarcelonaCala Vento són un grup de rock com ho eren Aina i també són un grup de pop com ho eren Nueva Vulcano. Funcionen com l’evolució d’una tradició lligada a segells com el barceloní Bcore, a productors com Eric Fuentes (The Unfinished Sympathy) i a estudis com l’Ultramarinos de Sant Feliu de Guíxols. Això sí, amb una personalitat pròpia cosida a una guitarra i una bateria, que són les eines dels empordanesos Aleix Turon i Joan Delgado, respectivament, un de Figueres i l’altre de Torroella de Montgrí, com el nom que han triat per al segell amb què han autoeditat Balanceo (2019), tercer disc d’una carrera fulgurant que ara està “en fase festivals”.

Aquest divendres toquen a l’Embassa’t de Sabadell (compartint cartell amb Clara Peya i El Petit de Cal Eril, entre d’altres) i més endavant al Vida, al Pulpop, al Cruïlla, al BBK... És a dir, tenen cabuda en festivals de diferents formats i caràcters. “Notem que estem en un moment molt dolç perquè tenim molts seguidors, però els festivals són un món estrany en el qual no acabem d’estar del tot còmodes”, admet Turon abans d’explicar com trien en quins actuen. “Per exemple, a l’Embassa’t ja hi havíem tocat i van tractar-nos molt bé. A més, és un festival més o menys petit, que són els que ens agraden més. Al Cruïlla, que és gran, hi anem perquè el programador, Pablo Redondo, ens va contractar fa dos anys i vam tenir una sintonia tan bona que tenim moltes ganes de veure’l. I el BBK de Bilbao ens fa il·lusió pel cartell”, explica Turon. El que no els agrada dels festival és “aquesta mania que tenen de jerarquitzar les bandes”.

En aquests escenaris Cala Vento mostraran una nova manera de fer, ara més influïda pel pop britànic dels 80 i alhora pel funk blanc dels Red Hot Chili Peppers, però també per la sonoritat de la guitarra espanyola, que Turon atribueix al fet d’haver enregistrat disc a Motril. “Tenim la necessitat de canviar, de no sentir-nos repetitius, i aquí hi ha hagut una explosió de creativitat. A més, el Joan és molt fan dels Red Hot Chili Peppers, i d’escoltar-los a la furgoneta m’hi he anat familiaritzant i descobrint una manera d’expressar-me amb la guitarra amb més groove ”, diu sobre un disc que inclouen com a tema extra una col·laboració amb Lluís Gavaldà.

El balanceig del títol de l’àlbum té a veure amb una necessitat gairebé angoixant del duo: “Sempre ens estem preguntant quina ha de ser la nostra relació amb la música, quina és la nostra ideologia a l’hora d’actuar, com treballem les contradiccions. Pensa que vam començar el grup com una afició i ara pràcticament és la nostra professió. La música és una cosa molt inestable, i constantment estàs revisant què fas”. Aquesta “inestabilitat” la converteixen en matèria lírica en cançons com Un buen año (amb una lluminosa trompeta) i Todo, que parla també de “la responsabilitat” que senten tenint “un altaveu que molta gent no té”. Sovint amb un to poètic que mira de no ser gaire explícit, Cala Vento també miren més enllà del grup. “La situació sociopolítica actual també hi és. L’1-O i tot el que va desencadenar després ens va impactar molt, emocionalment és el que més ens ha colpit durant el temps que hem estat fent el disc”, diu Turon.