El CaixaForum viatja a l’origen del mite del París bohemi

BarcelonaDes que va començar el muntatge de la nova exposició del CaixaForum, Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre, sembla que els gats miolin en francès. És com si la boira hagués envaït l’antiga fàbrica Casaramona als vespres i encara es pogués sentir el so del sotragueig de les rodes d’un carruatge damunt les llambordes o la música de cancan a tot drap. La mostra obre avui i els responsables del centre creuen que la il·lusió i la música no marxaran fins que no tanqui aquesta explosió parisenca. “Montmartre és un estat d’ànim”, diu la directora general adjunta de la Fundació La Caixa, Elisa Durán. Pel que fa al recorregut, que inclou 345 peces, és un gust que el comissari, el crític d’art Phillip Dennis Cate, evoqui aquell moment no només amb pintures i cartells de grans noms com el mateix Toulouse-Lautrec, Van Gogh i Steilen, sinó també amb una selecció molt sucosa de pintures d’artistes menys coneguts, revistes, cartells i papers que estaven cridats a desaparèixer. Les parets estan plenes a vessar: Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre és una exposició per visitar més d’un cop. Els col·leccionistes de petits impresos salivaran. “L’art del segle XX es va veure molt influït pels artistes de Montmartre, que no només es volien definir amb la pintura”, diu Phillip Dennis Cate. “L’art estava a l’abast de tothom”, subratlla el comissari.

“Des d’un punt de vista filosòfic i polític, Montmartre era radical, antiestablishment i antiburgesia per definició”, diu Cate al catàleg de la mostra. “La comunitat artística va adoptar de manera innovadora certes eines antiacademicistes, com ara l’humor, els calembours visuals, la ironia, la sàtira, la paròdia i els titelles, per criticar la societat del seu temps i la condició humana, en general”, escriu també l’expert. A la dècada del 1880 Montmartre era un municipi independent de París on era barat viure, i aquella revolució va començar quan s’hi van traslladar un grup d’artistes que treballaven a la rive gauche del Sena, on després va obrir les portes el primer dels dos cabarets Le Chat Noir l’any 1881. Al començament de la mostra, la paròdia que Toulouse-Lautrec -de qui es poden veure 61 obres entre pintures, dibuixos i gravats- i els seus estudiants van fer d’una pastoral de Puvis de Chavannes permet entendre fins a quin punt van sotragar el panorama. A la versió d’ El bosc sagrat estimat per les arts i les muses, hi apareixen l’artista i els seus amics i un rellotge penjat en una arquitectura clàssica. “Toulouse-Lautrec va convertir el que era lleig en bell i ho va idealitzar, va capgirar l’estètica”, explica el comissari. De fet, abans que Marcel Duchamp li posés uns bigotis a la Monna Lisa, Eugène Bataille, conegut com a Sapeck, la va retratar fumant amb pipa a les pàgines de la revista Le Rire, de la qual s’arribaven a tirar 300.000 exemplars. Tot i això, aquells artistes també van fer publicacions seriades més selectes, com és el cas dels nou àlbums de L’Estampe Originale.

El teatre, la dansa i el circ

Gràcies als artistes exposats també es pot copsar el panorama escènic d’aquella Montmartre fin de siècle : la mostra inclou el programa il·lustrat per Toulouse-Lautrec d’un muntatge de Salomé, d’Oscar Wilde, i dibuixos de Pierre Bonnard sobre el llegendari Ubu roi, d’Alfred Jarry. També hi ha imatges de la danse serpentine que feia la ballarina Loïe Fuller. Els pioners del cinema van dedicar algunes de les seves pel·lícules a les figures que creava movent les llargues faldilles que portava. A la mostra no hi ha pel·lícules però sí un precedent del cinema: les ombres xineses, representades per materials com una selecció de les siluetes de zinc que es feien servir en els espectacles. “Era una forma d’art visual molt sofisticada. Podia haver-hi 40 persones darrere l’escenari per posar efectes de color, de so i música a l’espectacle”, explica el comissari. Pel que fa al circ, es va convertir en un tema predilecte, arran del paral·lelisme que van fer entre les vides dels acròbates i les seves. “Els pintors tenien una mirada empàtica cap als artistes de circ perquè creien que tots estaven al marge”, explica el comissari.

Finalment, la mostra aborda el paper de la dona en aquell moment. En aquest àmbit es pot veure un cartell censurat de Steilen per anunciar un número de Le Journal sobre el tràfic de blanques -el van obligar a cobrir els pits d’un dels personatges- i altres treballs que les mostren en la dicotomia reduccionista de ser prostitutes, per tant, associades a les malalties de transmissió sexual, o dones contemplatives.

En paral·lel a aquella explosió artística en tots els àmbits, com es pot veure amb una maternitat de Pelez protagonitzada per una dona pobra al carrer al començament del recorregut, l’exposició reflecteix que aquells creadors van col·laborar en la transformació i en una certa gentrificació de Montmarte: “Al començament del segle XX, quan Picasso hi va arribar, hi havia més de 40 locals d’oci, entre cabarets i sales de ball, mentre que 20 anys abans n’hi havia una quarta part”, explica Cate. “En qüestió de 16 o 18 anys -explica el comissari- Montmartre es va convertir en aquella mena de Disneyland que va tenir un èxit explosiu”. Per això, va haver-hi veus que van lamentar la mercantilització del lloc. Segons Cate, la gent pagava per experimentar “la independència” que proposaven els artistes i, de resultes d’aquesta comercialització, alguns es van “aburgesar”. Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre estarà oberta fins al 20 de gener i després anirà a Madrid.