El poder omnipresent dels videojocs

BarcelonaEl videojoc de Super Mario Bros és tan popular que el primer ministre japonès es va disfressar d’aquest personatge per agafar el relleu del Brasil en la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics del 2016. Es calcula que arreu del món hi ha 2.500 milions de persones que són aficionades als videojocs. També és cada vegada més conegut el potencial de la seva indústria, que viu un moment d'apogeu i innovació: a Espanya la facturació dels videojocs supera des de fa anys les xifres conjuntes de la música i el cinema. I ara, a través de la nova exposició del CaixaForum de Barcelona, el gran públic podrà aprofundir en el seu “impacte cultural, social, econòmic, personal i col·lectiu”, diu la directora general adjunta de la Fundació La Caixa, Elisa Durán. L'exposició mostra com l'aplicació dels mecanismes i l’estètica dels videojocs, la gamificació, s’ha estès a tots els àmbits de la vida. Encara que un no se n’adoni, també juga quan fa servir aplicacions per orientar-se, fer la compra, trobar parella, aprendre idiomes i mantenir-se en forma.

“El joc és consubstancial a la vida, s’ha jugat sempre”, subratlla Durán. Al mateix temps, la mostra, que porta per títol Homo ludens. Videojocs per entendre el present (fins al 18 d’abril del 2022), també s’endinsa en la cara més fosca dels videojocs, com els trucs per convertir un jugador en addicte, els jocs que incentiven a gastar diners, les patologies que pot provocar jugar continuadament durant massa temps, i l’explotació laboral. Les línies entre la ficció dels videojocs i la realitat són molt fines. “¿Els «M’agrada» d’Instagram i Facebook són els punts d’un videojoc real? -es pregunta Durán-. Quan juguem, hi posem la nostra identitat, i alhora la nostra identitat es defineix amb com juguem”, assegura el comissari de la mostra, el doctor en belles arts i sociòleg de la comunicació Luca Carrubba.

Potser l’ús més extrem dels videojocs és el d'entrenar els soldats que llancen míssils remotament sense sortir de les bases militar. El recorregut de la mostra inclou 58 peces, entre videojocs, fotografies, escultures, vídeos i instal·lacions, de 36 creadors de diferents generacions, entre els quals hi ha Bill Viola, amb un videojoc revelador de com fins i tot es pot jugar amb l’espiritualitat; Daniel Canogar, Hamilton Mestizo, Matteo Bittanti i Robert Yang. També hi són la barcelonina Mónica Rikić, de qui es pot veure la recreació d’una màquina amb intel·ligència artificial que juga sola; Roc Herms, amb un reguitzell de fotografies sobre una comunitat evangèlica que hi havia en un joc desaparegut de la PlayStation 3 de Sony, i Octavi Serra, amb una escultura que adverteix dels perills dels videojocs.

En paral·lel a aquest vessant més artístic, destaquen els videojocs que tenen una marcada càrrega social i política: el moviment Black Lives Matter apareix a Fallout 4, mentre que a RuneScape se celebren desfilades del dia de l’Orgull LGTBIQA+. Un altre cas és de Liyla i les ombres de la guerra, sobre una nena que viu a la franja de Gaza, mentre que Sola, d’Agustina Isidori, mostra la por d’una dona quan torna a casa de nit sense que ningú l’acompanyi. Són especialment curiosos els casos participatius: Contos de Ifá es fa servir per recuperar la tradició oral afrodescendent a l’estat brasiler de Pernambuco, i Minecraft i Cities: Skyline es fan servir en processos participatius urbanístics. I en el terreny mèdic s'utilitza Foldit per fer recerca sobre l’Alzheimer, perquè permet manipular proteïnes.

Abans de Barcelona, l’exposició es va poder veure al CaixaForum de Madrid, on va rebre més de 50.000 visitants, i es podrà veure a la resta de CaixaForum fins al 2025. El muntatge està dissenyat pel col·lectiu Domestic Data Streamers i és una obra més, ja que en paral·lel als espais d’exposició han creat un recorregut interactiu al llarg del qual els visitants defineixen la seva postura més o menys entusiasta respecte als videojocs, amb preguntes sobre si creuen que els poden ajudar a conèixer gent o si, en canvi, els aïllaran, o sobre si són un estímul o un perill. “No només hem volgut mostrar una tesi, sinó que hem volgut compartir-la i construir-la col·laborativament”, conclou Carrubba.