La caiguda (literal) d’un fenomen viral

El 27 de febrer el cantant i estrella viral Samantha Hudson va sortir de festa per Sevilla i, animat per l’eufòria de l’alcohol, va escalar la façana d’un edifici per sumar-se a la festa que unes noies feien en un pis. Al cap d’una estona va decidir tornar amb els seus amics i va abandonar el pis pel mateix lloc per on havia entrat, el balcó, però aquest cop amb menys traça. Resultat: fractures al cap i pèrdua de líquid cefaloraquidi. Els primers a conèixer la notícia no van ser pares ni amics, sinó els seus followers d’Instagram. La caiguda de Samantha Hudson -àlies d’Iván González (Palma, 1999)-és el clímax d’una història que arrenca el 2015 en un institut de Palma on González va presentar com a treball escolar el videoclip Soy maricón, en què apareixia rebregant-se lúbricament i cantant versos com “ Soy maricón y me encanta Jesucristo, pero eso no le importa mucho al puto obispo ”. El videoclip li va valdre a González un excel·lent, però a la seva professora va anar de poc que no l’expedienten per culpa d’una campanya impulsada per Hazte Oír i el bisbat de Palma.

Tot plegat va provocar l’efecte Streisand i va disparar les visites del videoclip, cosa que va convertir González en una fenomen viral conegut arreu de l’Estat. Però aquesta no és la història que vol explicar el documental sobre Samantha Hudson que es va estrenar fa unes setmanes a l’Atlàntida Film Fest, sinó el que passa quan la polèmica passa a millor vida i González s’instal·la a Barcelona. “M’atreia la figura d’algú que es vol emancipar i marxa de casa per buscar-se la vida com a artista, sense ningú al darrere, però també la dualitat del personatge, no només entre la Samantha i l’Iván sinó també entre la vida real i les xarxes”, explica Joan Porcel, director de Samantha Hudson: una historia de fe, sexo y electro-queer. Ell mateix confessa que el seu primer contacte amb el fenomen de Samantha Hudson no va ser bo: “El clip de Soy maricón em va produir un cert rebuig, però un dia vaig conèixer l’Iván a Palma i em vaig adonar que darrere el personatge de la Samantha hi havia una persona molt interessant”.

La mateixa persona

El primer que sobta de González és la consciència que té d’ell mateix i la poca distinció que fa entre l’Iván i la Samantha. “Jo sempre he creat personatges -explica-. Fins i tot vaig tenir una identitat drag queen, perquè en un moment de la meva vida vaig pensar que podia ser transgènere i vaig explorar la meva feminitat. Però al final em vaig adonar que simplement soc un maricon i que és absurd separar la meva personalitat masculina i femenina. Puc ser les dues coses alhora”. En lloc de marcar la línia d’on comença la Samantha i acaba l’Iván, González parla del seu alter ego com “una extensió” d’ell mateix. “Per a mi són la mateixa persona, només canvia el nom”, conclou.

Amb un nom o altre, Samantha Hudson és tot un personatge. Entre pòsters de María Isabel i el Rocky horror picture show, el seu dormitori el presideix el crucifix del taüt de la seva àvia, la foto de la qual comparteix prestatge amb un vibrador. L’Ivan parla sense embuts dels seus affaires sexuals amb homes grans en nits boges que poden acabar amb un captaire fent-li una fel·lació, però també reflexiona amb lucidesa sobre la buidor que deixen aquestes relacions casuals: “Jo sempre he lligat poquíssim i amb faldilla vaquera i botes ranxeres, imagina’t. Però en un moment donat vaig començar a vestir normatiu i a posar-me guapo i lligava amb homes que no m’atreien només per sentir-me atractiu, però eren relacions tòxiques amb les quals intentava saciar les meves inseguretats. A veure, respect total per la gent supersexual, però per a mi eren unes cadenes. La veritat és que amb el celibat em va molt millor”.

Però si el documental sobre Samantha Hudson ha sigut el més vist de l’Atlàntida -es podrà mirar a Filmin a partir del setembre i, excepcionalment, avui- no és tant per la seva dimensió trash sinó per com retrata una generació que té en les xarxes una manera de viure. “Si no poses alguna cosa a les xarxes es com si no hagués passat -diu González-. Diuen que no gaudim de les coses, però per a mi és la manera d’interactuar amb la realitat. Jo m’ho passo bé gravant i compartint el meu dia a dia. Quan era petit no tenia habilitats comunicatives i interpersonals i les xarxes me les han proporcionat”. Porcel apunta que tot i la popularitat de l’Iván no se’l pot considerar un influencer : “Ell, com la youtuber Soy Una Pringada, és un personatge que arriba a les xarxes perquè és incisiu i explica les coses com les viu, però ni cuida les maneres ni publica amb regularitat. És l’ antiinfluencer ”. “Home, com vols que sigui un influencer si em vaig tirar d’un balcó -diu González-. Ara, si no ho hagués fet el documental no hauria quedat tan divertit. És el plot twist definitu”.