Descobrim els pisos “desocupats” que van passar a mans franquistes

BarcelonaHi ha carpetes que durant anys queden mig amagades als arxius però que poden explicar moltes coses, obrir nous interrogants, oferir una mica de llum de períodes opacs i foscos de la història. A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona hem localitzat una carpeta blanca i esgrogueïda pel pas del temps on algú va escriure amb bolígraf blau, i va subratllar amb retolador vermell: Relaciones de pisos remitido a la Comisión Revisora de Viviendas. El seu contingut mai s’ha investigat a fons. I és inquietant. Entre gener i febrer del 1939 aquesta comisión, formada per representants militars, funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Barcelona, havia aconseguit una llista de més d’un miler de pisos que havien quedat “desocupats”, és a dir, amb els propietaris absents. Potser havien mort, eren a l’exili o estaven detinguts. La llista aporta detalls que fan pensar que l’objectiu era donar-los un nou ús.

Aquell 26 de gener del 1939, quan van entrar les tropes franquistes a Barcelona, fa 80 anys, molt patrimoni va canviar de mans. Va caure la ciutat i, amb ella, pocs dies després la resta del país. Quan les tropes van trepitjar els carrers sense disparar trets -ja n’havien disparat molts els dies i mesos anteriors-, es van trobar una població exhausta i expectant. Hi havia qui respirava alleujat perquè ja no se sentirien més les alarmes antiaèries ni les bombes. Alguns creien que res podia ser pitjor que el malson de la guerra. Però l’entrada dels franquistes no va significar la pau: va arribar la repressió. Més de 100.000 catalans van emprendre el llarg camí de l’exili. Van quedar molts pisos i locals buits que els franquistes ja tenien localitzats.

Els vencedors venien preparats. Ho explica la historiadora Neus Moran, autora de la tesi El CADCI. Guerra i memòria espoliada (1936-1939). “Tenien molta documentació i s’havien elaborat milers de fitxes sobre la població civil -diu-. Els objectius eren marcats a partir de les declaracions de gent que passava a territori nacional, informants interiors i personal dels diferents serveis d’intel·ligència que cooperaven (exèrcit, Falange i carlins)”. Res era improvisat.

A més, feia dies que la guerra es donava per perduda i s’acumulaven denúncies, delacions, informes i testimonis de càrrec, a vegades causats per la por, la revenja o l’afany de congraciar-se amb les noves autoritats franquistes. S’havien elaborat mapes i llistes: “Els serveis d’intel·ligència franquista eren summament eficaços i eficients”, diu l’historiador Manel Risques. “Sabien molt bé on anar i controlaven la gent”, afegeix.

Els diners republicans es van haver de dipositar al Banc d’Espanya sense obtenir res a canvi. Moltes famílies es van quedar sense els estalvis. I hi va haver una altra eina repressiva, la Llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de febrer del 1939, que tenia sobretot un objectiu econòmic: fer pagar als vençuts la factura de la guerra. És incalculable tot el que el franquisme va destrossar. En aquest reportatge analitzem només la part econòmica: “Un patrimoni que les víctimes particulars, a excepció de la família Negrín, no han pogut recuperar mai. Ni amb la Transició ni després de 40 anys de democràcia”, fa notar l’advocat Josep Cruanyes.